La mort de Nelson Mandela, tot i que era previsible, atès el seu precari estat de salut, ha colpit milions de persones arreu del món. De fet, seria difícil trobar un mitjà de comunicació important que el mateix dia o l'endemà no li hagués dedicat la portada. Per la mateixa raó, també han estat moltíssimes les cadenes de televisió que en dies posteriors han programat la pel·lícula "Invictus", de Clint Eastwood. En aquesta pel·lícula, com recordarem, Eastwood concedeix una gran importància a la final de la Copa del Món de rugbi que les seleccions de Sud-àfrica i Nova Zelanda van disputar a l'Ellis Park de Johannesburg el 24 de juny de 1995. Aquell dia, abans de començar el partit, Mandela va baixar al camp a saludar els jugadors vestit amb la samarreta verda dels Springboks -símbol de l'opressió blanca- i el número 6 a l'esquena, que corresponia al capità François Pienaar. Va ser un moment històric, aquell. Històric i amb uns efectes determinants per a la llibertat a Sud-àfrica. Joost van der Westhuizen, un dels jugadors, ho va expressar amb aquestes paraules:

"En aquell moment ens vam adonar que hi havia tot un país darrere nostre, i el fet que aquell home dugués posada la samarreta dels Springboks era un senyal, no sols per a nosaltres, sinó també per a tot Sud-àfrica".

Nelson Mandela sabia que en la nostra època no hi ha res, absolutament res, que tingui un poder de cohesió més gran que l'esport, i va aconseguir que aquell partit i la cerimònia que l'acompanyava suposessin un signe de reconciliació entre les dues comunitats de Sud-àfrica. Els negres odiaven el rugbi perquè el veien com un símbol identitari de l'opressor blanc, però Mandela, movent els fils perquè la selecció cantés l'himne zulu i hi incorporés jugadors negres, va fer que les coses canviessin radicalment i que tot el país, absolutament tot, estigués pendent del resultat.

Els falsos universalistes, aquells que diuen que no s'ha de barrejar política i esport haurien de veure aquest "Invictus", de Clint Eastwood, i comprovar com Nelson Mandela, líder mundial de la pau i veritable universalista -ell sí-, va utilitzar amb magistral intel·ligència la simbologia de l'esport per cohesionar el seu poble i fer-lo sentir justament això: un poble orgullós de la seva identitat nacional i dels seus valors culturals. Heus aquí perquè l'espanyolisme -el mateix que diu que no s'ha de barrejar política i esport- està en contra de l'oficialitat de les seleccions nacionals catalanes i sanciona els esportistes que es neguen a jugar amb la selecció espanyola.

Arribats aquí, cal aprofitar el partit de futbol que aquest 30 de desembre disputaran les seleccions de Catalunya i Cap Verd a l'estadi Lluís Companys de Barcelona per recordar dues coses: una, que la Federació Catalana d'aquest esport va néixer l'any 1900, quan l'espanyola encara no existia; i dues, que és Espanya qui impedeix l'oficialitat de la Federació Catalana. Per sort, però, aviat es farà justícia i Catalunya, no en tinguem cap dubte, serà membre de ple dret de la Federació Internacional.

El Singular Digital , 24/12/2013