No em semblen encertats, els arguments adduïts per la Federació Escocesa de Futbol com a resposta a la proposta feta per Andreu Subies, president de la Federació Catalana, de jugar un partit amb les respectives seleccions. Escòcia no va voler jugar el passat 30 de desembre amb Catalunya -finalment ho féu Cap Verd- i tampoc no ho vol fer aquest any 2014 com a festa prèvia als referèndums d'independència d'ambdós països. Diu Escòcia que no pot acceptar la invitació perquè Catalunya no és membre de la FIFA ni de la UEFA i que, consegüentment, el partit no aportaria res al currículum de la seva selecció. Escòcia, fins i tot, es posa dreta, mira Catalunya per damunt de l'espatlla i hi afegeix que no juga mai amb nacions no reconegudes. Magnífic. El govern espanyol deu estar content de sentir-ho.

Aquesta decisió d'Escòcia, en tot cas, és lamentable per diverses raons. En primer lloc perquè, observant el seu desolador palmarès internacional, no sembla que hagi tret gaire profit del fet de ser una nació futbolísticament reconeguda. I si hi afegim que no és un estat, les seves ínfules encara resulten més galdoses. Just al contrari d'estats autèntics com Argentina i Brasil -dues potències futbolístiques mundials-, que no han fet fàstics a jugar partits amistosos amb Catalunya tot i saber que no puntuarien en el seu brillant historial.

Per altra banda, d'una nació com Escòcia, immersa en un procés polític gairebé idèntic al de Catalunya, se n'espera receptivitat i sintonia, no pas menyspreu i petulància. Catalunya i Escòcia són dues antigues nacions d'Europa que l'atzar ha situat plegades en una mateixa cruïlla històrica i resulta absurd, per no dir ridícul, que una de les dues aprofiti les seves engrunes per fer dentetes a l'altra en lloc de propiciar una mútua col·laboració en el camí per a esdevenir estats lliures i independents. Escòcia hauria de gallejar menys davant Catalunya i recordar que la vida fa molts tombs. No sigui que un dia es trobi que qui riu primer plora darrer.

Nació Digital , 4/1/2014