La mort de Martí Olaya, novel·lista, contista i dramaturg, és una pèrdua molt trista per a la cultura catalana. Una pèrdua tan trista com ho va ser la mort de l'escriptor, editor i crític literari Isidor Cònsul l'any 2009. Els comparo, perquè tots dos pertanyien a aquella mena de gent que treballa pels drets, per les lletres, per la llengua i per la cultura de Catalunya sense fer soroll, sense ser mediàtica, sense aparèixer contínuament per ràdio i televisió. Gent la feina de la qual no desperta mai l'interès dels presentadors dels grans mitjans de comunicació, però que constitueix la base de la força cultural d'aquest país. Persones discretes, en definitiva, en un món massa procliu a la gracieta i a la praxi del hi-hi, ha-ha. TV3, per exemple, no n'ha dit absolutament res.

Martí Olaya ha mort a 86 anys deixant-nos un bagatge immens de saviesa literària i de capacitat per empènyer els altres a l'acció i a creure en les seves possibilitats. No és estrany que no sabés viure sense implicar-se amb l'entorn. Ho havia fet a Sants, d'on n'era fill, i ho feia a Sant Cugat, la seva ciutat d'adopció des del 1995. En aquest sentit, recomano la lectura del llibre 'L'observatori', un recull d'articles deliciosos i plens de sensibilitat publicats al Diari de Sant Cugat, i comparteixo les paraules de Rosa Caballé, presidenta de la secció local d'Òmnium Cultural, en dir que "el seu nivell intel·lectual i el seu nivell humà estaven a la mateixa alçada".

Ara fa uns mesos, l'Orfeó de Sants, amb el suport de l'Ajuntament de Sant Cugat, va promoure una campanya per tal que el govern de Catalunya li concedís la Creu de Sant Jordi, sobretot per la seva tasca en l'àmbit del teatre per a nois i noies en llengua catalana durant el franquisme, però, malauradament, no s'ha arribat a temps. Olaya ha partit abans que pogués rebre aquest reconeixement del país que tant va estimar i al qual s'hi va dedicar en cos i ànima. Jo em sento trist per la seva partença, tant per l'admiració i respecte que m'inspira tot el que va fer com per les reflexions que m'han deixat les converses que hi vaig mantenir. Per això en conservaré sempre un gran record. El record de l'home íntegre i compromès que va ser.

Cugat.cat , 10/1/2014