Cal començar a dissenyar les estratègies per superar els riscos del procés, sent conscients que, mentrestant, l'Estat espanyol actuarà per ofegar, centralitzar i generar una involució en tots els àmbits que estiguin sota el seu control.

Hi ha llibres d'assaig polític que són de lectura necessària. Parlo de llibres rigorosos, llibres que eixamplen la ment del lector i que li mostren una realitat que els altaveus oficials li amaguen, llibres, en definitiva, que tenen el poder de remoure consciències, d'abatre prejudicis, d'esvair temences i, fins i tot, de capgirar tarannàs o actituds davant la vida. Aquest és el cas d'Addendum. L'endemà de la independència, d'Albert Pont (Viena, 2013), i un dels seus mèrits, que en té molts, és que ho fa fredament, sense un bri de passió. La veu narrativa que ens acompanya al llarg de les seves pàgines és el dret internacional, i les seves eines són les dades i les xifres de què es nodreix no sols per argumentar els immensos avantatges d'una Catalunya independent, sinó també per mostrar que el camí per a arribar-hi, malgrat els atacs de l'Estat espanyol, és més senzill del que ens volen fer creure. Fa més qui vol que qui pot, i si els catalans volen ser ciutadans d'un país lliure i sobirà, amb veu i vot a les Nacions Unides, no hi haurà cap amenaça espanyola que ho pugui impedir. Alentir-ho un xic potser sí, però impedir-ho no.

Addendum és la continuació de Delenda est Hispania (Viena, 2012), el llibre anterior d'Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis i especialista en dret internacional. En el primer, l'autor parlava, en certa manera, de l'endemà de la secessió, mentre que en el segon parla de l'endemà de la independència, perquè, com ell mateix diu, "la secessió i la independència són dues coses completament diferents. Òbviament, la segona no és possible sense la primera perquè són dos punts diferents d'un mateix procés. Però això vol dir que la secessió sí que és possible sense la independència, almenys durant el període de transició a la plena sobirania. [...] La secessió és, doncs, la conseqüència d'una emancipació prèvia; un procés de presa de consciència personal o col·lectiva que desemboca en el convenciment que ens porta a prendre la decisió de trencar el marc de relacions vigent amb l'Estat del qual formem part. [...] En canvi, la independència no és fruit de la pròpia voluntat, sinó de l'efectivitat de l'autodeterminació."

Dividit en tres capítols —"La transmissió de deutes de l'Estat espanyol ", "L'atribució de la nacionalitat en casos de successió d'estats" i "Catalunya en la societat internacional"—, Addendum explica amb deliciosa claredat les estratègies que cal elaborar per superar tot el joc brut i tots els paranys que la maquinària estatal espanyola desplegarà —ja ho està fent— a fi de dinamitar el procés i recuperar el control de la situació. De fet, fins i tot assolida la independència, Catalunya haurà de ser hàbil en les negociacions consegüents sobre temes com ara el repartiment de béns i deutes de l'estat predecessor, ja que l'Estat espanyol, davant la irreversibilitat dels fets, optarà per dir que, perdut per perdut, m'agafo allà on puc.

D'entrada, però, el llibre recomana recórrer al marc internacional per neutralitzar amenaces i coaccions i al·legar el fet inqüestionable que "l'actual ordenament constitucional espanyol es legitima en la legalitat d'un dels últims règims autoritaris d'Europa, cosa que es manifesta en la relativa qualitat democràtica de les seves institucions". Tan baixa és aquesta qualitat democràtica que hem d'estar preparats per a les maniobres més abjectes. Els processos d'Escòcia o Quebec poden tenir molts punts de contacte amb el de Catalunya, però l'Estat espanyol no en té cap amb el Regne Unit i Canadà. Pensem que els períodes democràtics en la història espanyola són gairebé una anècdota comparats amb els absolutistes. Per entendre'ns: l'Estat espanyol ha esdevingut un règim democràtic per necessitat conjuntural, no pas per convicció ideològica. I això obliga Catalunya a deixar d'anar amb el lliri a la mà, atès que si ja és habitual que els estats predecessors, en general, facin moviments sota la taula contra la nació secessionada, encara ho és més que ho faci l'Estat espanyol. Entre altres coses, perquè aquesta és la seva tradicional manera de captenir-se.

Addendum ho explica així:

"Sovint passa que, davant la possible secessió d'una determinada regió, l'estat predecessor hi envia membres de les seves forces armades, funcionaris i tota mena d'agents amb el propòsit d'evitar-la. De fet, fins i tot, la funció d'aquests agents va molt més enllà de la mateixa independència. En cas de no poder-la evitar, podrien quedar-se al territori subvencionats per l'estat predecessor en un intent d'organitzar una possible resistència i boicotejar tant el procés polític constituent com la viabilitat política i social de Catalunya. En el nostre cas, alguns experts en seguretat i defensa asseguren que el Govern espanyol ha enviat a Catalunya uns 7.500 funcionaris en qüestió de mesos. [...] En general són membres dels cossos i les forces de seguretat de l'Estat, als quals s'haurà d'afegir els que ja hi havia."

"És un luxe, i alhora un plaer, la publicació de llibres com aquest, perquè eleven notablement el nivell del debat i despullen de dalt a baix les exhortacions apocalíptiques dels emissaris de l'espanyolisme"

Altres qüestions interessantíssimes que aborda el llibre de Pont són el dret d'opció i el dret a la doble nacionalitat, les conseqüències de l'atribució de la nacionalitat catalana, les minories nacionals transfrontereres, l'origen històric de la nació catalana, la seva condició de subjecte polític, les relacions internacionals del Govern català, l'adhesió de Catalunya a les Nacions Unides, el Tractat de Schengen i el disseny d'una política exterior per a Catalunya. Heus aquí un petit exemple de reflexió adulta i assertiva:

"Encara no hem après on som. Encara no hem entès que tenim Suïssa i Itàlia a la mateixa distància que Extremadura, i Frankfurt o París a una distància equiparable a la que separa Huelva de Catalunya. [...] L'Estat català ha de ser molt conscient del fet que el mercat espanyol no és capaç d'absorbir per si mateix la capacitat innovadora i tecnològica que Catalunya pot oferir."

És un luxe, i alhora un plaer, la publicació de llibres com aquest, perquè eleven notablement el nivell del debat i despullen de dalt a baix les exhortacions apocalíptiques dels emissaris de l'espanyolisme. Recomano, per tant, la lectura d'Addendum a tots els catalans delerosos d'arguments de ciència política que els permetin impermeabilitzar-se contra el discurs immobilista i adonar-se que termes com ara progressisme o federalisme no són res més que algunes de les formes verbals que adopta el nacionalisme espanyol per retenir el control de la nostra ment.

Lletres , núm. 61, desembre 2013-gener 2014