Una feina esplèndida, la que ha fet el periodista Paco Villar amb el llibre Barcelona, ciutat de cafès (Viena Edicions, 2013). Es tracta d'un llibre que explica amb detall quins eren i com eren els grans i magnificents cafès de Barcelona en el període 1880-1936. Llegir-lo no és només un viatge al passat de la capital de Catalunya, també és un bany d'història, d'aventures, d'anècdotes i de comportaments socials. Fins i tot de doble moral, com ho palesaven les dues entrades del Cafè Suís, la principal, al número 40 de la Rambla, en què tot era "escrupolosa moralitat", i la discreta, al 17 de la plaça Reial, que conduïa als reservats de l'entresol i que utilitzaven els prohoms de la ciutat amb senyores del que se'n deia "honra avariada".

Barcelona, ciutat de cafès parla dels cafès romàntics, dels cafès de l'Eixample, del Paral·lel i de la plaça de Catalunya, del Gran Cafè Colón, de l'Alhambra, de l'Excelsior, del Canaletes, del Chicago, del Torino, amb sales dissenyades per Gaudí i Puig i Cadalfach, del Gambrinus, del Continental, del Refectorium, del Lion D'Or, de la Maison Dorée i, entre d'altres, dels Quatre Gats, que encara és viu. El llibre parla de quins eren els seus clients i de com es comportaven en el seu interior. Isaac Albéniz feia concerts al Colón, Eduard Toldrà en feia a la Granja Royal, Àngel Guimerà, Narcís Oller i Antoni Gaudí sovintejaven el Pelayo, Eugeni d'Ors i Raquel Meller el Lion d'Or, Carles Riba, Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Joan Maragall el Continental... Vegem-ne alguns fragments:

"Barcelona es convertí en punt de reunió d'una fauna internacional pintoresca i tèrbola que fugia de les atrocitats de la guerra [1914-1918]: aventurers, espies i contraespies, aristòcrates, sabotejadors, crupiers,, gentalla de tota mena... i, sobretot, un ampli contingent de professionals del sexe que van provocar una commoció general."

"La dona moderna [segona dècada del segle XX], coneguda a França gràcies a la figura de la 'garçonne' i a la cultura anglosaxona amb el nom de 'flapper', era una dona sense excessives necessitats econòmiques, que es maquillava, passejava sola pel carrer mostrant els tous de les cames, bevia alcohol sense moderació o prenia 'cocó' si era això el que li plaïa, i fumava cigarretes amb una gran sensualitat teatral. Pel que fa al sexe, mantenia relacions sexuals amb els homes que volia només per plaer i diversió, i si molt convenia conservava la virginitat per al seu futur marit, o això deia, i realitzava altres pràctiques sexuals que no la posessin en perill."

"Les obres de soterrament del tren de Sarrià, que deixarien en desús l'antic edifici de l'estació, van ser la causa principal del naixement del Cafè Bar Zurich, fundat per Andreu Valldeperas i Ros. Els seus orígens es remuntaven a un quiosc de begudes, La Catalana, instal·lat al costat de l'estació el 1887. [...] Abans que Primo de Rivera inaugurés oficialment el ferrocarril subterrani el 27 de març de 1929, el Zurich ja s'havia ampliat transformant la sala d'espera de l'estació en un saló de cafè amb una barra de bar, i disposava d'una gran terrassa exterior des de la qual es dominaven la plaça de Catalunya i la Rambla."

"Durant la revetlla de Sant Joan de l'any 1933 va faltar ben poc perquè es produís una catàstrofe. Dos guàrdies de seguretat que es trobaven de servei als voltants del Cafè Español van veure que, cap allà a les onze de la nit, hi entrava un subjecte amb un paquet cobert per un gran mocador. [...] La sorpresa fou majúscula quan, en escorcollar-lo, van descobrir que duia una bomba de forma cilíndrica, de 25 centímetres de llarg i 15 de diàmetre, carregada amb sis cartutxos de dinamita i metralla abundant, que pesava aproximadament dotze quilos. [...] El motiu que al·legà per dur a terme aquest acte de sabotatge era que en aquell establiment servien cervesa Damm, malgrat el boicot que havien imposat algunes organitzacions sindicals a aquesta marca."

"Alejandro Lerroux va demanar dues ampolles de Cordon Rouge, que era el xampany que li agradava més. En el moment en què Lerroux acostava als llavis la copa d'aquest xampany refinat i caríssim, Pere Vives li preguntà: "Si ara entressin uns obrers de Sant Andreu i l'interpel·lessin sobre aquest xampany, què els diria, senyor Lerroux?" "Els diria –contestà ràpid–: Estic tastant el vi que beurà el proletariat de l'esdevenidor, els vostres fills..." Després d'haver menjat àpats esplèndids, era corrent que els cambrers [del Cafè Suís] li preparessin entrepans que embolicaven amb paper de diari que Lerroux duia després als mítings i als populars berenars fraternals."

El llibre de Paco Villar, Barcelona, ciutat de cafès, és un testimoni deliciós de la vida barcelonina a les darreries del segle XIX i primeries del XX no sols pel munt de fotografies i il·lustracions que conté, sinó per les sucoses vivències que narren les seves pàgines i que ens mostren com ha canviat el món amb relació a aquells temps. Amb els ulls economicistes del present sembla inversemblant que a Barcelona poguessin subsistir cafès que eren autèntiques obres mestres arquitectòniques, decorats amb vitralls, rotondes, paviments de marbre, taulells guarnits amb plaques de porcellana, aranyes gegants amb cinquanta becs de gas i un servei format per una trentena de cambrers. Tanmateix van existir. Aquest llibre en fa una crònica fidel del que van ser i del que van representar, i el lector, pàgina a pàgina, acaba sentint una gran nostàlgia per tot el patrimoni que hem destruït a fi d'encabir-hi franquícies que foragiten el comerç local i degraden la identitat de les nostres ciutats.

Racó Català , 6/2/2014