La cada cop més profunda desconnexió entre la societat i la classe política té molt a veure amb la manca de credibilitat d'alguns membres destacats de les cúpules dels partits.

Un dels casos més patètics és el d'Enric Millo, del Partit Popular, capaç de recórrer tot el ventall parlamentari per tal de mantenir-se en primera línia. És prou sabut que, en veure's eliminat com a cap de llista per Girona a Unió Democràtica, va trucar a la porta d'Esquerra i va oferir els seus serveis a Joan Puigcercós. Va ser al Bar Núria de Girona on Millo, com explica Puigcercós, va exposar la seva pretensió no pas d'entrar al partit com a militant, sinó en qualitat de diputat. No era, per tant, una qüestió ideològica. Era una qüestió d'ambició personal. Millo és d'aquells que volen abastar el cel amb la mà. No, no és deshonest voler viure de la política, tota feina ha de tenir la seva remuneració. Només faltaria! El que no és honest és canviar de partit com el dependent d'uns grans magatzems, que un dia és a la secció de bolquers i un altre a la de mitjons. Un partit polític no és un menú a la carta, un partit polític té una ideologia inequívoca, i dels seus diputats s'espera que la defensin per convicció, no pas per remuneració. Puigcercós va recomanar a Millo que truqués a la porta del PSOE de Catalunya, però Millo es va estimar més fer-ho a la del PP i allà, menys escrupolosos que Esquerra, el van acollir amb els braços oberts. Una trajectòria ben coherent, la d'Enric Millo. Tot un tigre de la política: de la dreta catalana a l'esquerra independentista i de l'esquerra independentista a la ultradreta espanyolista.

Un altre tigre de la política, en aquest cas una tigressa, és Rosa Díez, dirigent d'UPyD, partit manifestament catalanofòbic. Quinze anys enrere, el 1999, Rosa Díez, des de les files del PSOE, afirmava que "si algun cop la majoria dels bascos volgués la independència, la democràcia s'hi adaptaria, perquè la democràcia és la capacitat d'adaptar-se a allò que desitgin els ciutadans lliurement, a les urnes". I ara, quinze anys després, referint-se a la independència de Catalunya, diu això: "Hi ha gent que vol la independència igual que vol la pena de mort". Fins i tot troba massa tou el PP i l'acusa de quedar-se de braços plegats davant el "desafiament" català. Per a Rosa Díez, com per a tot totalitari, voler votar és un desafiament a l'autoritat de l'amo.

El tercer tigre és Maurici Lucena, portaveu del PSOE de Catalunya, que es defineix a si mateix com a home progressista, catalanista i d'esquerres i que fa una política immobilista, espanyolista i de dretes. Deu ser per això que ell i el seu partit fan pinya al Congrés espanyol amb els partits d'Enric Millo i Rosa Díez. Lucena, fins i tot, diu que aplaudeix Rosa Díez per la "coherència del seu discurs". Mai no s'ajunten si no s'assemblen, diu la dita. Millo, Díez i Lucena, tres tristos i hipòcrites tigres de la política units per un vot d'ultradreta contra els drets nacionals de Catalunya.

Nació Digital , 1/3/2014