El 2 de març passat va fer quaranta anys de l'execució de Salvador Puig Antich. Quaranta anys durant els quals els governs successius del Partit Socialista i del Partit Popular s'han negat sistemàticament a reobrir el cas perquè puguin sortir a la llum totes les proves rebutjades pel tribunal militar franquista que el va sentenciar i que li haurien salvat la vida. Totes les gestions fetes al llarg d'aquest temps per part de les germanes de Puig Antich, l'Imma, la Montse, la Carme i la Merçona, s'han estavellat contra el franquisme emmascarat que continua controlant la majoria dels òrgans de poder de l'Estat espanyol i contra la manca de cultura democràtica d'aquells governants que s'han proclamat d'esquerres.

En un llibre formidable titulat Salvador Puig Antich, cas obert, el periodista Jordi Panyella explica amb fets, proves i testimonis la magnitud d'aquell crim d'Estat que, com a venjança per l'assassinat de Carrero Blanco a mans d'ETA, va condemnar al garrot vil un jove de vint-i-cinc anys que no hi tenia res a veure. El règim estava rabiós, Franco se sabia agònic i tot l'odi de l'Estat es va posar al servei d'aquella repugnant operació. Construït gairebé amb l'enjòlit d'una novel·la d'espies, el llibre ens va descobrint personatges que, ja sigui per imposició o per intimidació, s'han mantingut en silenci tots aquests anys però que ara parlen i expliquen el que van veure. En aquest sentit, la intriga principal del llibre se centra en el català Enric Palau i Roig, que ara viu a Sòria i que té seixanta-nou anys però que en aquella època era alferes provisional i va veure com la policia ordenava quina documentació podia anar a judici i quina havia de quedar amagada. Fem-ne un petit tast:

"No havien passat sis mesos des de la detenció que la justícia militar va tenir enllestida la instrucció de la causa, el judici, la condemna, la revisió de la sentència i va haver consumat l'execució del jove anarquista, una de les últimes que va autoritzar el govern presidit pel dictador."

Sebastià Martínez Ramos, advocat: "La veritat és aquesta; la policia només tenia un objectiu: amagar les bales que el mateixos agents van disparar el dia que van detenir en Salvador. Van voler amagar el veritable responsable de la mort de Francisco Anguas!"

Mosso del Servei Anatòmic Forense de Barcelona: "L'autòpsia [del policia Francisco Anguas] es va fer amb el cadàver dins d'una caixa de morts que vam posar damunt una taula de la comissaria.” [...] Per a l'examen forense, el cos del policia va ser manipulat sempre dins la caixa, situació que transporta a una imatge més pròpia d'una pel·lícula de terror –la d'algú remenant el cos d'un difunt dins el fèretre– que no a un acte mèdic dut a terme en condicions i amb plenes garanties. “Recordo que hi havia molta sang i que l'havíem d'anar retirant amb un cubell i després la llençàvem."

Francesc Caminal, advocat: "Vam treballar un any en la redacció de l'escrit, on bàsicament formulàvem la petició per demanar que el Tribunal analitzés totes les proves que ja hi havia en el sumari i que en el seu dia no van ser tingudes en compte en el consell de guerra. No ho van acceptar ni van voler practicar la més mínima diligència. Vam portar-ho a la justícia europea i ens van respondre que no hi podien fer res, perquè, quan van passar els fets, Espanya no havia ratificat els convenis internacionals de protecció dels drets humans."

Enric Palau i Roig, testimoni: "De cop i volta van començar a aparèixer pel jutjat uns agents del cos de policia, en recordo dos o tres, i ells eren els que manaven allí i decidien què anava al sumari i què no hi anava, quins documents s'hi incorporaven i quins quedaven guardats a l'armari del jutjat. Aquells homes em van fer muntar el sumari. “Aquest document sí, aquest no, aquest sí, aquest tampoc...”, i així vam fer dues piles. El que finalment es va portar al consell de guerra no té res a veure amb el que hauria d'haver estat. Es va muntar el sumari i un cop va estar llest es va enviar a Capitania."

La tasca que ha fet Jordi Panyella en aquest llibre és admirable. Admirable des del punt de vista ideològic, defensant la veritat i la justícia, i admirable com a periodisme d'investigació. Aquesta és, de fet, la part més meravellosa del periodisme, la més gratificant espiritualment, ja que treu el professional de les sales de premsa, on es veu reduït a mer transmissor de missatges polítics, i l'endinsa en la realitat social o en les clavegueres de l'Estat per tal que, amb una necessària dosi d'idealisme, en grati les parets i tregui a la llum la porqueria que amaguen. El mèrit de Panyella, però, és més gran encara, ja que no estem parlant de cap treball finançat per una empresa periodística, com passa a les pel·lícules nord-americanes, sinó que allò que se'ns explica és el fruit d'un esforç solitari i al marge de l'horari laboral. És cert que difícilment hauria avançat sense la col·laboració desinteressada d'algunes de les persones que esmenta, però també ho és que aquestes persones no apareixen per art de màgia. Primer cal cercar-les, després guanyar-se'n el respecte i finalment mantenir la serenor quan els ritmes no coincideixen i la investigació s'eternitza. Sobretot si tens tot un Estat en contra.

Aquesta és la raó per la qual les germanes Puig Antich han hagut de recórrer a la justícia Argentina per demanar una ordre de recerca i captura contra el feixista José Utrera Molina, un dels ministres que van signar la sentència de mort d'en Salvador i que és el sogre de l'actual ministre Alberto Ruiz-Gallardón. Fins ara, els governs del Partit Popular i del Partit Socialista i els tribunals Suprem i Constitucional ho han impedit. Estem parlant de l'Estat espanyol, l'Estat que pressiona Argentina perquè desestimi el cas, l'Estat del qual és tan urgent que Catalunya marxi, l'Estat, en definitiva, que en ple segle XXI criminalitza les urnes, condecora nazis i continua protegint els crims del feixisme.

Racó Català , 5/3/2014