No sóc gaire procliu a escriure articles sobre els dies internacionals relacionats amb la dona, ja sigui el 8 de març o el 25 de novembre. No, no és que hi tingui res en contra, al contrari, però sóc poc amic de l'ortodòxia. Més aviat m'agrada parlar de les dones qualsevol dia de l'any i denunciar la discriminació que encara pateixen en un món profundament androcèntric. Tan androcèntric, que la discriminació resulta gairebé imperceptible en molts aspectes. Vull dir que l'androcentrisme té un grau de quotidianitat tan elevat que alguns greuges, per raons de gènere, fins i tot passen desapercebuts a moltes de les dones que els pateixen.

És cert que en l'univers empresarial o en l'administració públiques les coses han fet un tomb espectacular. Sense anar més lluny, tres ciutats com Sant Cugat, Rubí i Cerdanyola estan governades per dones. Totes tres tenen alcaldessa: Mercè Conesa, Carme Garcia i Carme Carmona, respectivament. Ignoro quina és la història de Rubí i Cerdanyola, en aquesta qüestió, però és ben cert que mai abans cap dona no havia aconseguit ser alcaldessa de Sant Cugat. Mercè Conesa n'ha estat la primera. I, a més, té el caràcter, la capacitat i la força necessaris per arribar a la presidència del país, si s'ho proposa. Tanmateix, fixem-nos-hi, ha calgut arribar al segle XXI perquè la nostra ciutat tingués una dona al capdavant.

El món privat, això sí, és molt més complicat. Especialment els llocs de màxima responsabilitat. Només cal mirar la televisió i comptar el nombre testimonial de dones que apareixen en les trobades o convencions d'alt nivell de caràcter econòmic o empresarial. En aquest sentit, n'hi ha prou de recordar que en l'edició del 2013 dels Premis Cambra, que concedeix la Cambra de Comerç i Indústria de Terrassa, s'hi podien veure vint- i-set homes, pel cap baix, i només cinc dones. Per altra banda, qui miri els tertulians setmanals -la majoria periodistes- d'un programa de TV3 com Hat Trick Barça, per exemple, difícilment hi veurà mai cap dona.

I el mateix es pot dir de les tertúlies esportives del dilluns a Catalunya Ràdio i RAC1. Tot al contrari del programa Efectivament, del canal Esport 3, que compta amb una tertuliana cada dia de la setmana. Cinc en total. Això és molt lloable, ja que indica sensibilitat i voluntat de trencar el tòpic. Però el plantejament és tan rígid que deixa al descobert que les tertulianes, a diferència dels tertulians, responen només a una quota de gènere, ja que la resta de companys sempre són homes.

Amb tot, cal reconèixer que la professió periodística és un dels àmbits laborals que més s'han normalitzat. A Sant Cugat, concretament, els mitjans de comunicació locals, com ara Diari de Sant Cugat, Tot Sant Cugat i Cugat.cat, han aconseguit un equilibri modèlic entre homes i dones. Per altra banda, la nostra ciutat és una de les més compromeses de Catalunya en el suport a les víctimes de la violència de gènere. Però, si ens comparem amb els països escandinaus, encara tenim moltes assignatures pendents, i la prova és que necessitem imposar quotes. Tanmateix, faríem un pas de gegant si aconseguíssim identificar l'androcentrisme banal que impregna la nostra vida. Parlo, tot retornant al punt de partença, de l'androcentrisme que no es nota, de tan arrelat com està, i que té a veure amb la nostra visió del món, amb els missatges publicitaris que rebem, especialment els d'aparença més innòcua i innocent, i amb el bagatge de prejudicis que encara condicionen les nostres relacions interpersonals.

Diari de Sant Cugat , 28/2/2014