Té moltíssima raó Paul David Hewson, conegut pel nom de Bono, cantant i lletrista del grup U2, quan diu que "estem veient el sorgiment del nacionalisme extremista de nou, un enemic de la igualtat d'oportunitats". Ell mateix i el seu partit, el Partit Popular Europeu, són un exemple d'aquest nacionalisme extremista. Són la ultradreta europea, una dreta reaccionària i anorreadora dels drets i de la igualtat d'oportunitats de les persones i dels pobles. Bono va voler donar suport la seva formació, en el congrés anual celebrat a Dublín, i va aprofitar per fer costat al govern de Mariano Rajoy tot demanant "una campanya europea per defensar Espanya".

Cal ser molt cínic, francament, per dir tot això en qualitat de simpatitzant d'unes sigles polítiques que constitueixen un càncer per a la humanitat, ja que si hi ha algú a Europa que treballa nit i dia en favor de les desigualtats socials, del desmantellament de l'estat del benestar i de la restricció dels drets civils i laborals és el Partit Popular. I encara més a Espanya, on aquest partit es troba immers en una corrupció que li surt per les orelles i porta a terme una política antidemocràtica, lingüicida i enemiga de les llibertats.

Sense cap escrúpol, l'irlandès Bono, que mai no admetria que Irlanda deixés de ser Irlanda per convertir-se en una regió de la Gran Bretanya, dóna un cop de mà al Partit Popular espanyol en la seva croada a favor dels principis del 1939: Catalunya és Espanya, la nació catalana no existeix, els catalans no poden decidir, qui no pot decidir no pot votar. Així és com s'expressen els hereus del franquisme que Bono aplaudeix. Bono, per tant, en afirmar que "estem veient el sorgiment del nacionalisme extremista de nou", no diu cap disbarat. Tot al contrari, l'encerta de ple. El mirall és la seva bola de vidre.

Nació Digital , 15/3/2014