La Montse Solà i l'Esther Santolaya no són filles de Sant Cugat, però fa tants anys que hi viuen i hi estan tan arrelades que no hi ha cap diferència. Totes dues són persones que, sense proposar-s'ho -la primera viu a la rambla del Celler i la segona hi compra el menjar-, formen part del paisatge del centre de la ciutat.

El cas de la Montse Solà, que va amb cadira de rodes, és colpidor. Ella, pel seu caràcter afable i rialler, ho entoma amb un somriure, però és colpidor. Una malaltia degenerativa que li afecta els ossos, especialment les mans i els peus, i un atropellament molt greu que va patir ara fa uns anys travessant el carrer d'Anselm Clavé, han anat limitant-li la vida cada cop més. Amb tot, la fortalesa del seu caràcter fa que no es resigni i que, un cop superat el dolor que la martiritza cada matí abans de llevar-se, no s'estigui de sortir de casa i d'anar amunt i avall. Triga força a fer les coses, és clar. Triga a agafar el telèfon, triga a obrir la porta, triga a arribar als llocs, però no s'atura. Per això va voler una cadira de rodes autònoma, amb motoret, per no haver de dependre de ningú. Asseguda en aquesta cadira observa la vida des d'una perspectiva completament diferent de la que tenia quan caminava amb normalitat. Ara, per exemple, ha descobert les enormes dificultats de viure en un món que no està pensat per a gent com ella. Ara sap que hi ha obstacles que només els descobreixes quan perds la facultat de salvar-los. Sort en té, que Sant Cugat és una ciutat força adaptada.

En tot cas, els qui coneixen la Montse Solà de fa poc temps i la veuen en cadira de rodes o fent quatre passes amb l'ajut d'un bastó, no saben que va ser una dona de bellesa excepcional. Repeteixo: excepcional. De cabells daurats, ulls blaus, cara rodona, faccions que expressen tendresa i una personalitat càlida i afectuosa, la Montse Solà era la dona que en les festes atreia sempre totes les mirades masculines. Un dia, però, com si hagués de pagar un preu pel privilegi d'aquell físic tan exquisit, el destí va començar a desdibuixar-li la figura, va fer que els ossos li agafessin formes estranyes, com si volguessin fugir-li dels peus i de les mans, i la va embotir de medicaments que li augmentaven el pes i que li dificultaven encara més la mobilitat. Ara la Montse Solà, que ja ha assolit la desena del sis, es pregunta si algun dia el destí, finalment afartat, abandonarà el cruel saqueig que ha fet en el seu cos i la deixarà en pau. És una sort, tanmateix, que aquest destí, encisat en l'embolcall, n'hagi deixat intacta la bondat interior.

L'Esther Santolaya és una mica més gran. Té setanta anys, però ningú no ho diria. Tothom que la coneix coincideix a dir que és l'única dona de la ciutat immune al pas del temps. Està igual que quan tenia quaranta anys. Tampoc no hi ha res en ella que faci sospitar que ha superat un càncer de ronyó. Penso, tanmateix, que ha estat la singularitat de la seva manera de vestir el que l'ha convertida en una persona coneguda pels santcugatencs, encara que ben pocs saben de debò qui és. Vestida sempre amb robes contraculturals i evocadores de l'Eivissa hippie -que sap trobar en mercats i botigues mig amagades-, a base d'estampats, colors vius i acabats artesanals, així com la vehemència amb què defensa els amics, les idees d'esquerres i la llibertat de Catalunya, l'han convertida en una dona estimada. Tan estimada com la Montse Solà. No és fàcil trobar persones tan nobles, honestes i lleials com elles. Són dues dones fortes. Molt fortes.

Diari de Sant Cugat , 4/4/2014