La senyora Angelina mai no diu mal de ningú que no sigui capaç de dir-li-ho al davant. Mai no fa trampa i si s'equivoca no li sap greu reconèixer-ho públicament. La senyora Angelina és càlida, afectuosa, sempre té una paraula amable per a tothom i una conversa amena amb què enriquir el passeig de les persones que es troba per la rambla del Celler. Va néixer a Sant Cugat fa més de setanta anys i estima Catalunya. L'estima tant que la vol lliure, i cada cop que hi ha eleccions sempre s'ofereix per fer d'interventora de les sigles que defensa. Alta, morena, ben plantada i generosa, mai no es fa fonedissa a l'hora d'ajudar algú.

El seu marit, en Roger, té la salut molt castigada. I no pas perquè n'hagi fet setanta-set, sinó perquè ja fa molts anys que la sort no l'acompanya. El fet de tenir els peus plans l'ha perjudicat força, i, després d'haver-se operat d'un genoll i d'haver patit un accident de cotxe amb trencament de tíbia i peroné, li van dir que també s'hauria d'operar de l'altre genoll. Ell, però, que és una persona encantadora, s'ho agafa amb bon humor. Va a recuperació, s'esforça per no haver de dur bastó, condueix fins i tot el seu vell Land Rover i amb bona veu de baix continua cantant havaneres i cants gregorians amb la Coral de la Unió Santcugatenca. La senyora Angelina tampoc no s'escapa d'algunes xacres, però les trampeja com pot. El cor no el té gaire catòlic, els genolls li fan figa i li han detectat una cosa en un pulmó. Però la tomografia no l'espanta i, imitant el seu marit, posa les ànsies sota el coixí i se'n va a dormir amb l'esperança que l'endemà serà un dia més bonic. Si fa no fa, com l'elegant senyora Margarit.

La senyora Margarit és una mica més jove que la senyora Angelina. Alta com ella, de cabells castanys enrinxolats i amb un cor delerós de fer sempre feliç la gent del seu entorn, gaudeix d'una posició benestant que li permet emportar-se la família a veure món i recórrer tres continents de dalt a baix. "No vull ser la més rica del cementiri", respon quan algú l'aconsella que sigui curosa amb les despeses. La seva inclinació a preocupar-se per tothom, però, no sempre té un final feliç, ja que tot sovint hi ha persones que se n'aprofiten sense que ella, tanmateix, en digui mal. Se'n lamenta, però mai no desqualifica. D'extracció humil, filla d'un camioner, entén que el benestar material de què ara gaudeix és el regal amb què el destí l'ha compensada per haver-li pres els dos amors de la seva vida. En Pere i en Jaume. Amb en Pere s'hi va casar a vint-i-tres anys, va tenir-hi dues filles i en va quedar vídua a trenta-dos. Amb en Jaume, que era vidu i tenia un fill, s'hi va casar a cinquanta-dos i el va plorar a cinquanta-tres. Un limfoma li'n va arrabassar el primer i un atac de cor el segon.

La senyora Margarit pren catorze medicaments cada dia i ja porta dues operacions al cos. Una de maluc i una altra de tiroide. Amb la de tiroide estava tan segura que no se'n sortiria que fins i tot havia deixat la mort ben endreçada. Però se n'ha sortit, i veure la il·lusió amb què viu cada moment és una lliçó de saviesa per a esperits sense esperança.

La senyora Margarit i la senyora Angelina fan que la meva ciutat, que és la meva terra, no em sembli ni covarda, ni vella, ni salvatge. No vull allunyar-me'n, nord enllà, a la recerca del que ja tinc a prop. Elles són la gent que estimo, gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Elles són la senyora Angelina i la senyora Margarit. Dues senyores de Sant Cugat.

Diari de Sant Cugat , 6/6/2014