La degradació de la comèdia nord-americana, aquests darrers anys, ha estat espectacular. La veritat és que costa de trobar un títol que dignifiqui el gènere o que, si més no, no sigui un refregit de films anteriors més afortunats. En el cas d'El Diablo viste de Prada és una autèntica llàstima, ja que les possibilitats del tema -una visió corrosiva de les interioritats del món de la moda- eren immenses. Al final, però, només hi trobem estereotips al voltant d'una ventafocs: amic homosexual, aparició d’un príncep ros, company sentimental molt comprensiu i companya de feina rondinaire, però bona noia. Una altra cosa és la interpretació de Meryl Streep, realment magnífica en el seu paper de directora temible d'una revista d'alt nivell. Sembla que a David Frankel, director procedent de la televisió, el cinema li ve unes quantes talles gran.