La festa de Sant Joan és la diada nacional dels Països Catalans, una diada que va néixer ara fa mig segle a la Catalunya del Nord i que al llarg d'aquest temps, a través de la Flama del Canigó, s'ha estès per tota la nació per tal de mantenir-nos cohesionats davant les agressions polítiques, identitàries, lingüístiques i culturals que rebem per part dels estats espanyol i francès. De tota manera, la celebració de l'edició d'aquest 2014 és més pertinent que mai perquè s'han exacerbat els atacs provinents d'Espanya en clara aplicació del pla FAES de fer possible al segle XXI allò que Franco no va aconseguir al segle XX: l'esquarterament dels Països Catalans.

La llengua és l'ànima dels Països Catalans, és la columna vertebral de la nació, és el seu element de cohesió, i és lògic que concentrin tantes energies en el seu anorreament. Si la dita diu "morta la cuca, mort el verí", Espanya hi afegeix: "morta la llengua, morta la nació catalana". Aquesta és la raó per la qual els plans d'extermini lingüístic són tan ferotges a les zones governades pel PP i tan persistents al Principat mitjançant lleis fetes a Madrid. De fet, els intents d'establir denominacions diferents per al català, a fi de trencar la unitat lingüística, persegueixen aquest objectiu: reduir el "problema catalán" a quatre províncies en el si de les quals el català esdevindria una llengua merament domèstica i informal.

Ens equivocarem, per tant, si ens mostrem indolents davant les agressions al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent. És la mateixa llengua, és el mateix poble, és el mateix edifici allò que ataquen. I si ens ho mirem com si fos un afer extern, si adoptem l'actitud passiva del veí que, mentre no truquin directament a la seva porta, no se sent agredit davant el desallotjament violent de l'edifici on viu, l'agressió se'ns endurà sense adonar-nos-en. En aquest sentit, m'ha sabut greu que el president Mas decidís fer costat a Felip VI a Madrid, símbol màxim del regne que ens esclafa nacionalment, i que no fes el mateix –ni tan sols en visita informal i en mànigues de camisa- amb el professor Jaume Sastre, que ha estat quaranta dies en vaga de fam a Palma en defensa de la llengua. La llengua del president Mas, la llengua de les Illes, la llengua del Principat, la llengua dels Països Catalans. Per què mereix més atencions i honors Felip VI que Jaume Sastre? Per què honorem els qui ens esclafen i oblidem els qui ens defensen? Hom pot dir que fer costat a Felip VI és només un gest diplomàtic i de bones maneres. Molt bé, d'acord. Però per què no estenem aquestes "bones maneres" a una persona que no ha dubtat a posar en perill la seva vida per salvar un bé comú com la llengua? Per què dediquem bones maneres a uns i a altres no? En tot cas, això ens dóna la mesura de la importància de celebrar la Flama del Canigó aquest 2014. Ja s'ha vist que la llengua la salven les actituds individuals.

Nació Digital , 21/6/2014