És ben curiosa la trajectòria que ha seguit l'alcalde de Lleida en tot el procés d'esfondrament del PSOE de Catalunya. De ser una de les cares més populars de l'anomenat sector catalanista del partit ha passat a ser-ne el president sota la benedicció de Miquel Iceta; de ser (o d'aparentar ser) un militant díscol amb la direcció n'ha esdevingut un aliat destacat. Tan destacat, que ha tingut premi. Tanmateix, n'hi ha prou de repassar les seves declaracions durant tot el naufragi per veure que mai no ha dit res que tingués contingut o que impliqués el més mínim compromís personal. Res de res. Només frases buides i fugides d'estudi, que encara manté, adduint que la seva única prioritat és l'alcaldia de Lleida. Talment, com si l'alcaldia de Lleida i el compromís amb la llibertat de Catalunya fossin incompatibles.

El problema del senyor Ros és que no és la seva alcaldia, el que és incompatible amb la llibertat de Catalunya, sinó el seu partit. És a dir, que aquell gran catalanista lleidatà s'ha convertit en president d'un partit que constitueix, al costat del Partit Popular i Ciudadanos, el trident nacionalista espanyol del país. Ho hem vist recentment en el suport presencial que totes tres formacions han donat a l'entitat, també nacionalista espanyola, Societat Civil Catalana per tal que digui que Catalunya, en voler decidir el seu destí, "és un país políticament malalt".

Ara, per tant, ha quedat al descobert allò que molta gent ja intuïa, que és que Àngel Ros no era res més que un agent doble. Era aquell tercer element que tots els partits activen per neutralitzar els corrents crítics en forma de tercera via. La seva missió consisteix a restar vots als crítics fent creure als indecisos que un hipotètic camí del mig és l'ideal entre els dos "extrems". Finalment, és clar, quan acaba la representació i cau el teló es veu que el camí del mig era simplement un viarany que duia al camí oficial, de manera que els crítics es queden amb un pam de nas. I a partir d'aquí, s'obre un procés en què el secretari general, en aquest cas Miquel Iceta, deixa entreveure que estaria disposat a "premiar" el retorn a la submissió de les ovelles esgarriades.

El senyor Ros, doncs, ha complert la missió, i Miquel Iceta, que és el principal artífex de la deriva socialista i la viva imatge del passat polític de Catalunya, es pot presentar com el gran renovador, com la gran esperança de futur de la delegació catalana del PSOE per "combatre l'independentisme", segons les seves pròpies paraules. Mentrestant, com és lògic, la diàspora de militants, simpatitzants i votants del partit, que saben que el senyor Iceta pertany a la mateixa direcció que va ordenar votar al Congrés de Madrid en contra que Catalunya pogués votar, continua imparable. Però que ningú no demani explicacions al senyor Ros. Ell només té una prioritat a la vida: l'alcaldia de Lleida.

Nació Digital , 19/7/2014