El Tricentenari 1714-2014 ha afavorit la publicació d'un munt de llibres sobre la Guerra de Successió, i més concretament sobre els fets del fatídic l'Onze de Setembre, en què les tropes borbòniques van entrar a Barcelona després d'un setge de catorze mesos. Ens manca una pel·lícula, certament, però els costos de producció cinematogràfica són molt superiors als de producció literària i de moment no ha estat possible. De llibres, com dic, sí que n'hi ha. I molts. Per això cal saber triar. Un llibre molt didàctic en aquest sentit, molt ben escrit i que traspua una gran cura per part de l'autor en l'intent –del tot reeixit– d'evitar que el lector es pugui perdre aclaparat per un allau de noms, és La resistència catalana: Barcelona, 1713-1714 (Eumo, 2014), d'Eduard Puig. Aquest llibre, per bé que ens parla del Pacte de Gènova i de les gestions diplomàtiques dels ambaixadors catalans a Londres i a Viena, se centra en els trencacolls del setge. És a dir, en els fets dramàtics que s'esdevenen entre el 25 de juliol de 1713, data en què l'exèrcit borbònic, comandat pel duc de Pópuli, arriba a l'Hospitalet de Llobregat, i l'11 de setembre de 1714, data de la batalla final i de la claudicació catalana.

Al llarg de les seves pàgines, el llibre d'Eduard Puig aborda els enardits debats sobre la resistència, l'adéu dels aliats, la pressió fiscal a la Catalunya interior, el lideratge del Consell de Cent, l'arribada del duc de Berwick després del fracàs de Pópuli, la desproporció entre els dos bàndols –vuit soldats borbònics per cada català resistent–, el bloqueig naval, les desercions, la fam, l'oferta de rendició, la resposta catalana de lluitar fins a la mort, el lideratge de Villarroel i el seu tràgic final, els darrers combats, la capitulació, l'ocupació de Barcelona, la repressió posterior, l'assassinat de caps militars i la construcció de la ciutadella.

Són especialment esfereïdores les atrocitats que van cometre els invasors, amb degollament de civils, infants inclosos, violació de dones, saqueigs i cremes de pobles sencers. El cas de la vila de Sant Quintí de Mediona, amb només cent quaranta cases, és paradigmàtic, ja que va ser encerclada per 2.500 borbònics comandats pel sanguinari brigadier Diego González i tots els seus habitants –uns vuit-cents– van ser assassinats. Pópuli el va felicitar, perquè, segons ell, "la reincidente perfídia de estos naturales se ha hecho ya indigna de toda piedad y conmiseración, y precisa usar el hierro y el fuego para cauterizar a miembros tan dañados". Sant Hilari Sacalm, Sant Hipòlit de Voltregà, Moià, Sallent, Viladrau, la Pobla de Claramunt i moltíssimes altres viles també van ser arrasades. Aturem-nos en aquests punts de la narració, que he dividit en sis petits fragments:

• Els bombardeigs: "Al cap de dues o tres setmanes de bombardeig els projectils que havien caigut sobre la plaça ja es comptaven per milers (sembla que més d'11.000 a mitjan juny). La runa de les cases destruïdes omplia els carrers i un terç dels edificis de la ciutat havia estat destruït."

• La fam: "La fam es va fer cada cop més evident, tal com ho testimonia el fet que aviat van desaparèixer tot tipus d'animals dins les muralles. No només els de consum, sinó també els domèstics com gats i gossos."

• A vida o mort: "També es va preveure la possibilitat d'establir un combat casa per casa en cas que els borbònics superessin el perímetre defensiu dels resistents. Certament, aquesta darrera mesura era d'una gran radicalitat, perquè, habitualment, quan una ciutat perdia les muralles i les tropes enemigues les penetraven, s'acostumava a demanar la rendició per evitar la total destrucció de la població. Aquest fet ens indica el grau de desesperació dels catalans, però també la seva indestructible voluntat de lluitar per la seva ciutat."

• Les dones: "El paper de les dones, encara que molt menys conegut, va ser important al llarg de tot el setge i també en altres moments de la guerra. [...] Ja el dia 2 d'octubre de 1713, quan el coronel Amill va poder entrar a la ciutat amb més de 300 fusellers, entre els morts hi havia cinc dones. Anaven vestides amb roba d'home, amb les armes a les mans i amb una daga a la boca."

• Victòries esperançadores: "Malgrat la immensa superioritat borbònica, l'atac del temible cos d'assalt va haver d'aturar el seu avenç gràcies a l'oposició ferotge dels resistents. Ho van intentar en quatre onades successives i van ser desfets pels catalans, que van perdre un bon nombre d'homes. L'artilleria dels resistents, encara que no gaire nombrosa, feia estralls entre els soldats enemics, els quals formaven una massa compacta tan gran que els canons dels defensors no tenien cap mena de dificultat per apuntar-hi i delmar-los a plaer."

• El coratge: "Les notícies de la desesperada situació d'aquella zona havien arribat als hospitals barcelonins i més de 500 ferits lleus es van aixecar i es van dirigir al Pla de Palau per tornar a prendre les armes. Amb ells van venir dones i altra gent del poble que volien contribuir a barrar el pas a l'enemic."

Eduard Puig ha construït un llibre que es llegeix com una novel·la èpica, però amb la descripció rigorosa d'uns esdeveniments que van ser tristament reals. Conté moments per al desencís, amb desolació, traïcions, ambicions i maniobres inconfessables, i moments per a l'esperança, amb lleialtats, heroïcitats, generositat i victòries miraculoses, però, per damunt de tot, conté moltíssima dignitat. Catalunya, abans del 1714, digui el que digui l'actual negacionisme espanyol, era un Estat plenament independent que es regia per les seves pròpies Constitucions, amb unes atribucions molt superiors a les de les Corts de Castella, a les de França i a les de molts altres estats.

Un dels episodis més interessants vinculats a la resistència catalana és el de la mort de la reina Anna de la Gran Bretanya –reina força anodina, per cert– i l'esperança que el seu successor, Jordi I, més favorable als catalans, complís el Pacte de Gènova. Ja s'havien sentit veus al Parlament britànic denunciant que aquell incompliment era una taca inesborrable en l'honor anglès. Malauradament, però, les notícies viatjaven a menys velocitat que ara i quan, per fi, la flota atracada a Maó estava disposada a intervenir, Barcelona feia una setmana que havia caigut sense que ni tan sols els ambaixadors catalans se n'haguessin assabentat. Una setmana més i la història de Catalunya hauria canviat. El llibre d'Eduard Puig ens permet veure que la resistència del segle XVIII i la resistència del segle XXI estan unides per una mateixa causa: la defensa de la dignitat.

Lletres , núm. 63, abril-maig 2014