El llenguatge i l'escriptura són dues creacions sense les quals es fa difícil imaginar la nostra evolució cultural. El primer ens ha permès explicar fets, argumentar idees i transmetre'ns l'experiència; la segona ha ampliat la transmissió d'aquesta experiència dipositant en arxius i biblioteques tot el saber aconseguit. Res d'això no hauria estat possible sense la nostra capacitat d'adaptació a l'adversitat. La llengua catalana, sense anar més lluny, n'és un exemple. No ha tingut més remei que adaptar-se a l'adversitat, després de tres segles i mig de persecució sistemàtica. Una persecució, per cert, que és ben viva, com ho demostren les agressions constants que rep per part del govern espanyol al Principat, al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent. Espanya ha elaborat un pla per exterminar-la i els punts on concentra més energies són les escoles, amb imposició de la llengua espanyola, i el tancament o afebliment dels mitjans de comunicació en català. Recordem el desmantellament de Canal 9 i Som Ràdio, única televisió i unica emissora radiofònica que emetien en català al País Valencià i a les Illes, respectivament, i la maniobra de Madrid per obligar TV3 a tancar dos dels seus canals abans de l'1 de gener de 2015.

"Ens tenen por", deia el poeta Màrius Sampere, ara fa uns anys, "una por patològica, potser ancestral". I tenia raó. Sembla una por filogenètica, irrefrenable, davant la més mínima manifestació de catalanitat. Mani qui mani a Madrid –caldria que els catalans ho interioritzéssim–, el conflicte entre Catalunya i Espanya persistirà perquè la segona no pot admetre l'existència diferenciada de la primera. D'aquí la virulència del seu comportament, d'aquí l'agressivitat amb què reacciona contra tot allò que interpreta com una insubordinació a la seva autoritat. I aquest és el problema, que no té més autoritat que la que ella mateixa s'atribueix. N'hi ha prou de posar-se en la seva pell per entendre-ho. No pot admetre l'existència de la nació catalana perquè això suposaria admetre, indefectiblement, la inexistència de l'Espanya que el pla FAES, a través del ministre Wert, pretén imposar. S'adona que ha fracassat en l'intent d'instrumentalitzar la immigració per mirar de frenar la consciència nacional dels catalans –l'independentisme és ple de fills i néts de gent espanyola que va venir a Catalunya– i ara pretén dividir els alumnes a les escoles per raons de llengua. "Atès que hi ha massa catalans", seria la seva conclusió, "dividim-los perquè n'hi hagi menys". En definitiva, es tracta de dinamitar la cohesió del poble català per evitar que sigui imbatible.

Sortosament, malgrat el temps valuós que hem perdut aquests anys, encara som a temps de capgirar la situació. Ara cal que la Generalitat assumeixi les responsabilitats que li han estat conferides com a govern nacional de Catalunya i que planti cara amb fermesa, ja que la llengua catalana no pot ser una llengua optativa la salvaguarda de la qual depengui de les actituds individuals. L'augment espectacular que ha experimentat l'independentisme aquests darrers anys al Principat ens indica fins a quin punt hem recuperat la confiança en nosaltres mateixos i hem desactivat el mecanisme que mantenia paralitzades les generacions precedents amb la resignació com a programa de futur. Ara, doncs, per fi, estem immersos en el procés que ha de convertir Catalunya en un Estat independent, l'únic estatus que garanteix que les llengües i les nacions gaudeixin de la vida en llibertat.

Diari de Sant Cugat , 1/8/2014