Atès que el diumenge 14 de setembre, a 2/4 d'una del migdia, es representarà l'obra Onze.Nou.CATorze (1714) al Teatre-Auditori de Sant Cugat, sobre els fets del dia 11 del mes 9 del 1714 amb la caiguda de Barcelona, voldria explicar-ne certs detalls que, com és lògic, el lector no trobarà en els anuncis, ni en el programa de mà, ni en el llibre que se n'ha publicat. Em refereixo a les interioritats del muntatge i a la proposta cultural que representa.

D'entrada, diguem que estem parlant d'una obra que aplega quaranta persones en escena -al Grec, amb la coral Ginesta de Cervera, en van ser setanta- la qual cosa ja informa de la seva singularitat. En una època en què els autors ens veiem obligats a escriure històries que no requereixin més de dos, tres o quatre personatges, la decisió d'aplegar-ne quaranta resulta una autèntica bogeria. Pensem que una obra amb sis o vuit personatges és tot un risc, actualment, per a les companyies, ja que les sales -llevat d'excepcions amb figures mediàtiques o productes netament comercials- costen moltíssim d'omplir. La política del govern espanyol, que és la viva expressió de la fòbia a tot allò que tingui a veure amb la cultura o que se li assembli, ni que sigui mínimament, està fent un mal immens al món de les arts escèniques i són comptats els professionals que poden viure de la seva feina.

Tanmateix, Onze.Nou.CATorze no volia renunciar a l'espectacularitat que comporta posar dalt d'un escenari les vivències dels defensors de Barcelona, la majoria civils -homes, dones i infants-, en el moment més decisiu de la història de Catalunya. L'opció, com sabem, va ser “viurem lliures o morirem", i ara, justament ara, fa tres-cents anys que la nació catalana era un Estat que lluitava per salvaguardar una independència finalment arrabassada amb la promulgació del Decret de Nova Planta del 1716. Decret, per cert, que tots els governs espanyols posteriors s'han negat a derogar.

Sigui com vulgui, recordo amb emoció les representacions de l'obra al Grec, ja que el marc que les acollia era el Convent de Sant Agustí, un lloc que va ser escenari autèntic de la darrera batalla del 1714. Era colpidor veure les cares emocionades dels espectadors en saber que allò que estaven veient va passar tres-cents anys enrere just en aquell mateix claustre i entre aquelles mateixes parets en una lluita ferotge a vida o mort en defensa de les nostres llibertats. Castella volia sotmetre Catalunya per sempre i hi va desplegar tots els seus esforços. La seva obsessió era que allò signifiqués la mort de la nació catalana. De fet, estaven convençuts d'haver-ho aconseguit. En aquests moments, però, en ple 2014, ja s'estan adonant que no.

I és que és precisament pensant en el demà, que un personatge de l'obra diu això: "Escriu Otger, escriu! Fes que la gent del futur se n'assabenti, fes que recordin sempre el que avui està passant aquí. Pensa que si els borbònics guanyen, seran ells els qui escriuran la història i diran que la nació catalana mai no ha existit". Doncs bé, això és el que avui ens diuen, que no existim. Per tant, aprofiteu l'ocasió per anar al Teatre-Auditori i emocioneu-vos amb els neguits de la gent d'una ciutat assetjada i sense aliments que, a diferència dels atacants, no lluitava per dominar, lluitava per dignitat. Ara som a l'any 2014 i en commemorem el Tricentenari, però la lluita continua. Nosaltres, amb les armes de la democràcia, també estem lluitant per la nostra dignitat. La dignitat de tornar a ser lliures.

Diari de Sant Cugat , 5/9/2014