Salt d'alçada
No obstant això, Alexandre constata que les preferències per una vida fàcil i descarregada d'implicacions socials és un dels signes del temps que repercuteix més negativament en l'avanç de les nostres llibertats. En aquest sentit, el seu to és taxatiu: «Em declaro fatigat, però no pas per la incomprensió i cerrazón espanyoles sinó per la desunió i la pusil·lanimitat catalanes. No és, per tant, el mur en ell mateix allò que m'enerva, sinó la manca d'esma del meu poble per abatre'l». I és que l'autor de Jo no sóc espanyol no té cap dubte que la captivitat acostuma a ser més tranquil·la que la lluita per la dignitat: «Callar i obeir permet tenir menys problemes que no pas protestar». En aquesta línia, gran part de les proclames cosmopolites no són més que camuflatges d'aquells que prioritzen la comoditat davant del compromís. Per Alexandre es tracta d'uns autoanomenats ciutadans del món que diuen estar en contra dels Estats, dels himnes, de les banderes i de les seleccions esportives «però no han mogut mai un dit per tal que Espanya o França, posem per cas, deixin de ser un Estat i suprimeixin el seu himne, la seva bandera i la seva selecció». Igual que s'alcen, els murs també es poden desplomar. Habitualment comencen a fer figa per les esquerdes.
Amb aquest magnífic assaig, Víctor Alexandre ens mostra que el mur que no ens deixa ser poble també té nombroses esquerdes. Ho fa des d'una reflexió lúcida i carregada d'arguments de pes. El llibre és el recull de gairebé una trentena de cartes creuades amb Fernando Campos, una amistat espanyola de fa 20 anys, en les quals debaten temes com el nacionaluniversalisme, la democràcia totalitària, el tancament de diaris, la violència verbal, el terrorisme d'Estat... De fet, els castellans també han esbotzat murs d'incomprensió quan han volgut anar a la seva. Tant és així, que Alexandre ens recorda que «en el segle X va ser Castella qui, trencant la seva unitat nacional, es va separar del regne de Lleó i Astúries i es va declarar independent». I sí, segurament van fer bé: són en aquest sentit un exemple a seguir.
La paraula contra el mur incideix també en els estralls psicològics d'aquest conflicte polític amb Espanya. L'autor assenyala que qualsevol persona o col·lectivitat exposada a una situació de greuge comparatiu perllongat, d'injustícia permanent, acaba experimentant una frustració acumulativa, una soscavació de la seva autoestima i una insana animadversió envers ella mateixa: «la negació de la pròpia identitat, el procés d'inferiorització psicològica d'una persona o d'un poble produeix reflexos condicionats d'autorebuig». Paral·lelament, Alexandre ens aporta dades entorn la transferència de la culpabilitat. És a dir, de la capacitat de l'opressor per presentar-se com a oprimit davant la víctima: «fins que un dia, de sobte, les víctimes es descobreixen a elles mateixes justificant-se davant l 'assetjador i davant del món».
No és estrany que s'hagi endut la primera edició d'aquest premi dedicat a Ferrer i Gironès. L'aportació d'Alexandre és un salt d'alçada. O sigui, una invitació a agafar carrera i saltar el mur. No sempre les esquerdes es donen, amb la qual cosa aleshores és impossible que el mur cedeixi. I és que no n'hi ha prou a tenir la raó quan la llibertat d'un poble és en joc.
L'Estel, 15/9/2006
RadioCatalunya.ca , 11/2/2007