Vaig conèixer Til Stegmann el mes de setembre de 1987, a Bonn, Alemanya, arran d'una entrevista que li vaig fer per a un diari barceloní, en què em deia que "el futur del català depèn de la seva oficialitat única", i el vaig tornar a veure la primavera del 1988, també a Bonn -aquesta vegada l'entrevista era per a la revista El temps-, poc després de la publicació del seu llibre Catalunya vista per un alemany, que va ser un èxit de vendes. En aquell llibre, Stegmann reflexionava sense inhibicions sobre temes que molts catalans no gosaven abordar en veu alta, com ara l'estatus de la llengua o la independència nacional, i em va comentar la necessitat d'un referèndum com el que s'havia fet al Quebec. Jo li deia que la societat catalana estava nacionalment adormida i que seria impossible guanyar-lo, i ell em va respondre això: "Ara sí, però no d'aquí a dotze o quinze anys, perquè cal esperar que aleshores la segona i la tercera generació d'immigrants ja s'hagin conscienciat." Doncs bé, el termini s'ha allargat i en comptes de quinze n'han passat vint-i-sis, d'anys, però la conscienciació, finalment, s'ha fet realitat.

Fou per això, pels seus plantejaments lúcids i per la manera desacomplexada d'expressar-los, que l'any 1999 li vaig demanar que escrivís el pròleg del meu llibre Jo no sóc espanyol. Eren altres temps, no hi ha dubte. La Catalunya actual, sortosament, no té res a veure amb la d'aleshores. I el mèrit d'aquest canvi, tot el mèrit, és de la societat civil, que per fi, farta d'immobilisme, ha mirat el mapa del món i s'ha sentit avergonyida de no tenir un Estat independent com tenen totes les nacions adultes. El procés català actual és fruit d'això; i el referèndum del 9 de novembre també. Pel camí, però, hi hagut persones que han aportat un immens cabal de talent i d'energia per fer-ho possible, i una d'aquestes persones és Til Stegmann, catedràtic de la Universitat de Frankfurt i fundador de la Biblioteca Catalana d'aquella ciutat. Quan ell va arribar a la Universitat, a la secció de romàniques, només hi havia un centenar de llibres de rellevància catalana i ara n'hi ha 35.000, que suposen la major col·lecció catalanística d'Alemanya i d'Europa, si exceptuem, com és lògic, els Països Catalans. De fet, està reconeguda com un dels 7 Tresors del Patrimoni Cultural de la Catalunya Exterior, perquè, com diu el mateix Stegmann, ni tan sols a Catalunya existeix una biblioteca exclusivament catalana, sense llibres de temàtica només espanyola per entremig. "En aquest sentit, la Biblioteca Catalana de Frankfurt és un veritable símbol d'una Catalunya sobirana, independent."

Stegmann, que ara té setanta-tres anys, acaba de publicar un llibre que recull tota la seva trajectòria catalanista amb una descripció detallada i farcida d'anècdotes de les seves vivències i de les persones que ha conegut en la travessia. El llibre es diu Ambaixador de Catalunya a Alemanya. El professor de Frankfurt explica què volen ser els catalans (Pàgès, 2014), i és una delícia llegir-lo, perquè constitueix un relat del munt de coses que una persona pot arribar a fer tota sola, en qualsevol àmbit de la vida, només amb tres elements al sarró: convicció, entusiasme i perseverança. Així hi trobem les Setmanes Catalanes a Berlín, el Decàleg del catalanoparlant, els congressos de llengua catalana, la Fira del Llibre de Frankfurt o la Zeitschrift für Katalanistik, revista científica d'estudis catalans creada el 1988 i que ha publicat fins avui quatre-cents articles i contribucions científiques de més de dos-cents autors de prestigi internacional. Pel que fa a les persones, n'hi apareixen més de quatre-centes, entre les quals: Dalí, Pau Casals, Joan Brossa, Andreu Alfaro, Antoni Tàpies, Eliseu Climent, Joan Fuster, Lluís Llach, Narcís Comadira, Salvador Espriu i Vicent Andrés Estellés.

Stegmann ens diu que el Vocabulari català-alemany del 1502 "és el primer diccionari entre les llengües alemanya i catalana, imprès fa més de cinc-cents anys, ben abans que es pensés a fer un diccionari castellà-alemany. Cap al 1500, el català era clarament una llengua més important per als alemanys". I també insisteix en la necessitat que els catalans no canviïn de llengua si no volen que l'existència d'aquesta deixi de tenir sentit: "Encara avui milions de catalanoparlants cada dia i en cada moment actuen com a desertors de la llengua catalana. [...] Fa decennis que, quan sóc a Catalunya (o a Mallorca), no parlo altra cosa que català. Si demano alguna cosa a algun policia o taxista o funcionari de telefònica i no em comprèn, penjo o me'n vaig i el deixo estar. Un altre m'ajudarà."

Llegiu el llibre de Stegmann, compartiu amb ell el desig de veure un Estat català alliberat per fi del jou espanyol i amareu-vos de la seva fermesa. És la fermesa d'un home que ha dedicat bona part de la seva vida a dignificar una terra que el va seduir amb la seva identitat, llengua i cultura fins a convertir-lo, en paraules de Francesc de Borja Moll, en el "cavaller errant de la catalanitat". Crec, per tant, que la millor recompensa que Stegmann podria rebre per la tasca immensa que ha fet seria que pogués culminar la seva carrera essent nomenat ambaixador a Alemanya d'una Catalunya independent.

Racó Català , 4/9/2014