El 19 d'octubre passat, a la plaça de Catalunya de Barcelona, es va fer palès que la societat catalana no acceptarà ser emmanillada i emmordassada per l'Estat espanyol i que es concentrarà tantes vegades com calgui per reivindicar el dret de tota col·lectivitat nacional a decidir el seu futur polític. En aquest sentit -com es va veure el 30 de setembre- les convocatòries de l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural a Sant Cugat sempre han estat un èxit rotund.

D'esculls, ja ho sabem, ens en posaran tants com puguin, però no defallirem. No ho farem. I si pensen que sí, si pensen que farem figa, és que no són conscients -o no en volen ser, per la ràbia que els fa- que el poble de Catalunya no renunciarà als seus drets com a nació d'Europa.

En tot cas, comparteixo el parer de Mercè Conesa, Raül Romeva i Sam Abrams amb relació al nostre futur immediat. Els dos primers vénen a dir que el 9N és només una part del camí que ens ha de dur a una Declaració Unilateral d'Independència com a resultat d'una àmplia majoria en unes eleccions amb caràcter plebiscitari. Té l'inconvenient que l'Estat espanyol jugarà molt brut, és cert, però creu algú que no ho hauria fet igualment en una consulta pactada? Pel que fa a Sam Abrams, té molta raó en dir que un dels motius pels quals els catalans no entenen que el 9N no es pugui votar és perquè "sembla impossible que un Estat arribi a actituds tan antidemocràtiques a plena llum del dia, amb total impunitat i amb la complicitat d'altres estats suposadament democràtics, sense l'existència d'una instància superior a la qual apel·lar."

Doncs sí, sembla impossible però és així. Talment com si haguéssim retrocedit quaranta anys, estem lluitant per coses tan elementals com el dret de ser i la llibertat d'expressió. És la conseqüència directa d'haver acceptat una presó per Constitució, d'haver blindat i acomodat els qui tenien les mans tacades de sang i d'haver dit "democràcia" d'un mer reciclatge del franquisme. Ara estan sortint totes les misèries d'una Transició espanyola que no tenia cap més objectiu que encadenar Catalunya pels segles dels segles. I tot, naturalment, amb l'ajut d'advocats que avui es dediquen a defensar borbons. La sort és que el poble català ja no tornarà a la cleda com una ovella esgarriada. L'error d'alguns és haver confós una nació amb una ovella. Però aquest ja és el seu problema.

Cugat.cat , 24/10/2014