La grandesa d'un polític no l'atorguen els discursos vibrants que és capaç de pronunciar ni les declaracions de principis que ofereix davant de càmeres i micròfons, sinó la intel·ligència amb què sap detectar el moment de fer un pas enrere per poder-ne fer dos endavant. Ara s'ha produït un d'aquests moments en el procés català. Un moment en què l'aplicació d'un pla B, després de la frenada del pla A, ha generat un fort debat i ha obligat els actors a situar-se en un nou escenari. Per sort, els actors, en la seva majoria, han entès la importància de rebaixar les reafirmacions de partit en benefici d'un objectiu comú i han estat a l'alçada del moment que viu Catalunya. Alguns ho han fet a contracor, és cert, però la generositat es demostra justament en situacions com aquesta. I el mandat de la societat, en les darreres eleccions, era una petició de generositat per aconseguir la unitat. "Feu-nos sentir orgullosos de vosaltres", demanava i continua demanant la gent. Tanmateix, durant un dia, en lloc d'orgull hi va haver una profunda decepció, que va ser finalment reconduïda per tots els actors gràcies a la pressió social. Tots menys un: Joan Herrera, secretari general d'ICV.

Joan Herrera és el senyor que va voler fer-se veure pel procediment de dir que no volia aparèixer a la foto de grup, al costat dels altres partits sobiranistes, el dia que es va signar el decret de convocatòria del 9-N. Ell no fa política de fotos, va dir. I mentre ho deia, es fotografiava davant de tots els mitjans de comunicació. Joan Herrera és també el senyor que es va aixecar de la taula sense voler escoltar la negociació que estava fent la CUP en la famosa reunió del palau de Pedralbes i va córrer a fotografiar-se de nou per fer costat a la caverna catalana dient exactament el mateix que Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera. Exactament el mateix: "consulta deshonesta amb la ciutadania", "consulta sense garanties democràtiques", "del que es tracta és de millorar les condicions de vida de la gent"... I després de tanta demagògia –que ara no ha tingut més remei que rectificar–, va córrer per tercera vegada fins al diari El País, braç mediàtic del nacionalisme espanyol d'esquerres, per reblar-ho amb aquestes paraules: "El 9-N no aniré a votar".

Ves per on, Joan Herrera, secretari general d'un partit que el 15 d'octubre passat va commemorar el 74è aniversari de l'afusellament de Lluís Companys, és també el senyor que el 22 d'abril de 2010 es va mostrar força complaent quan el seu partit, des del govern, va homenatjar amb tots els honors, al Palau de la Generalitat, Juan Antonio Samaranch, antic dirigent i mà dreta del règim que va assassinar el president homenatjat. On eren les aprensions del senyor Herrera –i de la senyora Dolors Camats-, aquell dia? On era la seva ètica, com a màxim dirigent d'un partit d'esquerres, en aquell acte infame? Quins valors democràtics havia defensat Samaranch, com a dirigent feixista que mai no va renegar d'aquesta ideologia ni del seu passat? En què va millorar les condicions de vida de la gent, el règim franquista, senyor Herrera? Com pot ser que algú honori un dia les víctimes del feixisme i un altre els seus botxins? Algú s'imagina Hermann Göring, ministre de Hitler, homenatjat amb tots els honors nacionals pels Verds alemanys? Quina mena de persona és vostè, senyor Herrera? És un hipòcrita o un cínic? O potser una barreja de totes dues coses?

Nació Digital , 25/10/2014