Ara fa uns dies, el senyor Jaume Bosch, diputat d'ICV, em dedicava un escrit farcit de desqualificacions personals per haver gosat qüestionar la figura del seu cap polític en l'article "El paper d'estrassa de Joan Herrera". Em titllava de mesquí i sectari, fins i tot. El mateix llenguatge que Mariano Rajoy empra amb el president Mas. Molt bé. Ara en parlarem, d'això. Tanmateix, vull començar agraint-li que hagi triat la meva humil persona per buidar el pap malgrat que les crítiques que va rebre Joan Herrera, algunes de ben fortes, per intentar desacreditar la consulta i alinear-se amb PP i Ciudadanos, tot dient "no aniré a votar", fossin nombrosíssimes a tots els mitjans de comunicació. És tot un honor tanta distinció. És clar que també pot ser que ho hagi fet perquè pensa que sóc el més feble. Ja se sap, hi ha patums amb les quals és millor no ficar-s'hi, oi, senyor Bosch?

Tanmateix, no sé a quina secta creu el senyor Bosch que pertanyo, pel sol fet de no combregar amb les rodes de molí del senyor Herrera. Els sectaris, com tothom sap, són els qui defensen un partit polític per més execrables que siguin les accions que cometi. Aquest és el cas del senyor Bosch, fins al punt que el seu escrit seria un bon model de sectarisme en una facultat de periodisme. Sobretot tenint en compte que actua com a servidor del senyor Herrera, no fos cas que aquest s'embrutés les mans.

En tot cas, potser és per mesquinesa i sectarisme, que el senyor Bosch aprofita el seu article per penjar medalles a ICV i fer retrets a "tothom". No cal dir que "tothom", són CiU, ERC i la CUP, la resta de partits sobiranistes. "Si no fos per nosaltres...", ens ve a dir el senyor Bosch. Només li falta afegir que CiU, ERC i la CUP són uns folls il·luminats. De fet, són tantes les medalles que es penja, que gairebé trobo a faltar que no acabi reivindicant un monument. A mi també em retreu que "oblidi" que el govern que va homenatjar el feixista Samaranch el 2010 era tripartit, no només d'ICV. Però s'equivoca de mig a mig. No és pas cap oblit. Hi ha diversos articles meus d'aleshores denunciant aquell acte infame. Passa, però, que el text publicat dies enrere a Nació Digital se centrava només –només– en la persona de Joan Herrera, que ja era dirigent d'ICV el 2010. Tanmateix, el senyor Bosch deu pensar que implicant-hi tercers la culpabilitat es dilueix.

Resulta especialment escandalós l'argument amb què Jaume Bosch pretén excusar la celebració d'aquell homenatge. Ho fonamenta dient que hi estaven obligats perquè Jordi Pujol havia concedit la Medalla d'Or de la Generalitat a Samaranch el 1985. Déu meu, quina barra! Ara resulta que la culpa era de Pujol. Jordi Pujol era un governant de dretes, senyor Bosch, però se suposa que ICV és d'esquerres! I és com a persona d'esquerres que jo també sóc, que li ho retrec. No hi ha cap llei, cap ni una, en cap país democràtic, que obligui un govern nacional a homenatjar dirigents feixistes. Enlloc! Els governs que homenatgen feixistes ho fan perquè els ve de gust, sigui quin sigui el nombre d'assistents. I el partit dirigit pel senyor Herrera, en el qual vostè militava i milita, va homenatjar l'home que era mà dreta d'un règim que va assassinar milers i milers de catalans d'esquerres. Però encara n'hi ha més. Va ser el seu partit, senyor Bosch –el seu partit–, al costat del PSC, qui l'any 1987, en qualitat de govern municipal, va atorgar la Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona al feixista Samaranch. Ho recorda, o li ho recordo?

La barra, però, continua, si tenim en compte que el mateix dia de l'homenatge pòstum del 2010 a Samaranch, el senyor Bosch va declarar a la premsa que el personatge tenia clarobscurs entre els quals "el seu passat no democràtic vinculat al règim franquista". Talment com si no fos el mateix partit del senyor Bosch qui l'estava homenatjant a Palau. Està bé, això de ser govern i oposició alhora. Ja ho feia en Joan Saura, que dirigia policialment les manifestacions en què participava.

Per a més desvergonyiment, el senyor Bosch diu que "fa riure" que els hereus del PSUC, capdavanters en la lluita contra el franquisme, s'hagin de defensar d'haver homenatjat un dirigent feixista. Ves per on, és justament per això que ho han de fer. Perquè la seva acció de govern, amb aquell acte repugnant, embruta sense escrúpols la memòria d'unes sigles històriques. De fet, si alguns vells dirigents del PSUC haguessin comandat el partit del senyor Bosch l'any 2010, aquella baixesa mai no s'hauria celebrat. I dic "alguns", perquè n'hi havia d'altres de la gauche divine, força rics, que eren molt amics de Samaranch i que compartien les nits amb ell a Bocaccio.

No cal dir que no falten els qui "justifiquen" l'homenatge a Samaranch pels Jocs Olímpics que va concedir a Barcelona. Déu n'hi do! Es veu que una concessió feta per la famosa secta de magnats olímpics a una ciutat exculpa els dirigents d'un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat. ¿Cal recordar que els crims contra la humanitat no prescriuen? Ni en somnis no em puc imaginar els Verds alemanys –emparant-se en una antiga medalla d'or– fent el mateix amb vells dirigents nazis a la seu del govern del seu país. No ho farien enlloc, però encara menys a la seu del govern alemany, casa de tots els alemanys en la mateixa mesura que el Palau de la Generalitat és la casa de tots els catalans. Homenatgi Samaranch a casa seva tant com vulgui, senyor Bosch, però tingui l'ètica i la dignitat de no fer-ho a casa nostra.

Nació Digital , 14/11/2014