És molt lloable la tasca que porten a terme alguns governs municipals –n'hi ha amb ingressos molt minsos- per tal d'afavorir la integració dels nouvinguts a la nostra cultura mitjançant cursos gratuïts de llengua catalana. Si es pregunta a aquests nouvinguts la raó per la qual s'hi han matriculat, la majoria responen que ho han fet per raons de feina o per integrar-se més, cosa ben normal, certament. Allò que és anòmal és la pregunta en si mateixa. Vull dir que la pregunta ja demostra no sols la subordinació de Catalunya com a poble, sinó també l'amenaça que pesa sobre la llengua catalana. La prova és que aquesta pregunta no es fa mai, en clau espanyola, italiana o alemanya, als immigrants que viuen en aquells països. I és que l'aprenentatge de l'espanyol a Espanya, de l'italià a Itàlia o de l'alemany a Alemanya, per part dels qui hi van a viure, no és una opció, és una necessitat vital. I com que ho és, l'aprenentatge lingüístic és immediat.

A Catalunya, en canvi, el català només és una opció, ja que no hi ha cap necessitat de saber-lo. I en un país on no cal saber-ne la llengua per viure-hi, s'ha de tenir molt bona voluntat per aprendre-la. De fet, em pregunto quants de nosaltres faríem aquest esforç en un país on els mateixos parlants fossin els primers a transmetre'ns la idea que la seva llengua no té cap utilitat. Doncs això és el que comuniquem als nouvinguts cada cop que els parlem en espanyol. Per sort, ens queda l'escola. Gràcies a la necessitat dels pares, d'ajudar els seus fills en els treballs escolars, és molta la gent nouvinguda que aprèn català. Aquesta és la raó per la qual els nacionalistes espanyols volen que l'escolarització es pugui fer també en espanyol. El seu objectiu és tallar de soca-rel tota probabilitat que el català esdevingui imprescindible i que, per tant, es normalitzi de debò. Volen evitar el que em deia un dia una dona siriana: "Aprenc català per guanyar-me el respecte de la meva filla".

Nació Digital , 6/12/2014