Em sembla molt trista la indiferència del Principat davant les agressions que pateix la llengua catalana al País Valencià, a les Illes i a la Franja. La Catalunya Nord mereix un altre capítol. Ja sé que hi ha persones i entitats que se'n preocupen i que promouen actes reivindicatius, per descomptat que sí. Sort en tenim! Però parlo de la Catalunya oficial i institucional i dels polítics principatins. Alguns, certament, se'n lamenten en privat, però es troba a faltar un pronunciament parlamentari que denunciï el lingüicidi que el Partit Popular està portant a terme en els territoris esmentats com a fruit d'una ferotge catalanofòbia. Cal que Europa ho sàpiga, i si Catalunya no ho denuncia no ho farà ningú.

I és que si ja és prou lamentable que el nostre Parlament abandoni la resta dels Països Catalans a la seva sort, encara ho és més que no s'adoni que formem part d'un mateix cos lingüístic i que les agressions, siguin a la part del cos que siguin, ens fereixen igualment. Ben mirat, però, aquesta indolència concorda amb l'estat de prostració de la llengua al mateix Principat. Només cal parar atenció en el jutjats, on la reculada és cada cop més espectacular i ja només un 12,3% de les sentències són en català, en contraposició al 20,6% de l'any 2004. I el problema no és només que els jutges provinents d'Espanya, com a funcionaris de l'imperi, no tenen cap obligació de saber la llengua de la colònia, sinó que la majoria d'advocats que hi exerceixen tampoc no tenen el més mínim interès d'emprar-la. L'any 2013, únicament 300 es van inscriure en cursos de català i només 84 van aprovar, cosa força il·lustrativa si tenim en compte que el total d'advocats, només a Barcelona, és de 18.000.

En un altre àmbit, un estudi recent de l'Ajuntament de Barcelona informava de la davallada que ha experimentat l'ús del català a la ciutat, fins al punt que els districtes capdavanters, Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi, amb prou feines arriben al 54% i al 51% respectivament. Pel que fa al cinema, les pel·lícules doblades al català gairebé han desaparegut de la cartellera i aquesta, des del punt de vista lingüístic, ofereix el mateix panorama que oferia cinquanta anys enrere amb Franco al govern.

Per això no ens ha d'estranyar que el català sigui percebut com una llengua l'ús social de la qual només té sentit en els àmbits domèstic, col·loquial, institucional, folklòric o de caràcter reduït. La fiscal en cap de Barcelona, Ana Magaldi, ho va deixar ben clar no fa gaire durant la seva compareixença davant els mitjans de comunicació per informar sobre la crisi entre les fiscalies catalana i espanyola. Va llegir el comunicat en espanyol, i quan li van demanar que el llegís en català va respondre que ja havia saludat en català. "Ya he dicho bon dia", van ser les seves paraules. Podia haver llegit el comunicat en els dos idiomes sense cap problema, però no ho va fer per dues raons: la primera, perquè només l'havia redactat en espanyol; i la segona, perquè no li va donar la gana. És a dir, que no només va menysprear la llengua pròpia de Catalunya sinó que fins i tot es va permetre burlar-se'n públicament i ofendre milions de persones titllant-la de llengua inútil. La frase "ya he dicho bon dia" deixa ben clar el valor que té per a aquesta dona la llengua catalana. Talment com si estigués parlant d'un gos i digués: "Ja li he fet una moixaina, no pretendreu que l'assegui al meu costat a la conferència de premsa". La pregunta és: quanta gent pensa com aquesta dona a Catalunya?

Racó Català , 9/12/2014