Per saber "què" no és algú, n'hi ha prou d'observar què és el que més insisteix que "és". I això és vàlid, indistintament, tant en termes d'adscripció social com d'identitat personal. Especialment, si la persona en qüestió necessita ultrapassar l'àmbit familiar o íntim i convocar actes públics per fer proclames sobre si mateixa. Allò que som, senzillament ho som, i les nostres accions en donen fe. No cal res més. Oi que, en mostrar les imatges d'un adult o d'un infant, no cal dir que es tracta d'un adult o d'un infant? Oi que, en mostrar les imatges d'un gos o d'un gat, no cal dir que es tracta d'un gos o d'un gat? Quin sentit té, si salta a la vista? La remarca només seria necessària si l'adult semblés un infant, l'infant semblés un adult, el gos semblés un gat o el gat semblés un gos. Aleshores sí. Tanmateix, com raonava el poeta nord-americà James Whitecomb Riley, "si veig una au que camina com un ànec, que neda com un ànec i que claca com un ànec, jo en dic un ànec".

Doncs bé, deu ser força convulsa la lluita que manté el senyor Miquel Iceta amb si mateix, tenint en compte que necessita anar pel carrer amb un rètol penjant que digui "sóc catalanista". La identitat no es proclama, s'exerceix. Llevat, és clar, que hom no sàpiga qui és o que pretengui autoenganyar-se i entabanar els altres. Passa, però, que si el senyor Iceta es veu obligat a intentar entabanar els altres, és que els altres no veuen el catalanista per enlloc. I és ben comprensible, atès que diu exactament les mateixes coses que la caverna espanyolista de Catalunya (PP-Ciudadanos-Societat Civil Catalana), que hi comparteix tota mena d'actes, que considera "monotemàtica" la defensa de la llibertat, que empra un llenguatge militar afirmant que "combatrà l'independentisme", que demana dues o tres competències més per a Catalunya i unes quantes monedes menys d'espoliació a veure si piquem l'ham, que s'atribueix el vot de la gent que no vota, que amaga sense escrúpols la fuga estratosfèrica de militants i simpatitzants del seu partit, que intenta compensar l'acomplexament que li provoquen les desoladores convocatòries espanyolistes en contraposició a l'èxit multitudinari de les manifestacions independentistes, que defineix Espanya com "una nació de nacions" tot jerarquitzant els pobles entre nacions superiors i nacions inferiors –Catalunya, consegüentment, seria una nació inferior i no tindria dret al mateix estatus ni a la mateixa llibertat que Espanya–, i que necessita cercar una sala d'actes barcelonina –petita, perquè no es vegi buida– per afirmar que el món està equivocat i que ell és "catalanista".

Després d'aitals despropòsits, s'entén que el senyor Iceta, empès per una forta dissonància cognitiva, no tingui més remei que dir que "es pot ser catalanista sense ser independentista" tot esperant que hi hagi algú que s'ho empassi. Però fracassa, perquè l'únic que aconsegueix és posar-se en evidència per mitjà d'un argument intel·lectualment insostenible. És com dir que es pot ser feminista i estar en contra de la plena llibertat de les dones o que es pot ser integracionista sense deixar de creure que els blancs som una raça de races.

Doncs no, senyor Iceta. No es pot ser catalanista i no voler la plena llibertat de Catalunya; no es pot ser catalanista i no voler que la nació catalana gaudeixi dels mateixos drets que la nació espanyola. El qui vol que la primera estigui subordinada a la segona, sigui en el grau que sigui, no és catalanista, és espanyolista. La seva nació és Espanya i allò que defensa és la supremacia d'aquesta última sobre Catalunya. Només un cínic pot arribar a proclamar-se tibetanista i voler un Tibet subordinat a la Xina. I el mateix podríem dir d'algú que es digués espanyolista i que exigís una Espanya subordinada a França. Cap tibetanista o espanyolista de debò admetria mai que el Tibet o Espanya tinguessin menys drets que els estats xinès o francès. L'hispanocèntric Miquel Iceta, en canvi, sí que ho vol en el cas català. Miquel Iceta –que no suportaria una Espanya subordinada a Catalunya– venera la nació espanyola i se'n proclama militant, un militant que "combat" l'independentisme català colze a colze amb la caverna continuadora del principi més sagrat del franquisme: la unitat d'Espanya.

Per això cal demanar al senyor Iceta que, llevat que vulgui persistir en l'autoengany, surti de darrera la cortina –ja fa temps que li hem vist els peus– i que digui obertament "sóc espanyolista". Veurà que no passa res. Res de res. Cap català no s'immuta en sentir una obvietat. Tothom pot entendre que l'ànec provi de fer-se passar per un cigne. Però si camina com un ànec, actua com un ànec i claca com un ànec, és obvi que és un ànec.

elSingular.cat , 23/12/2014