En el número anterior de Lletres, en una brillantíssima entrevista de Diana Coromines, el senyor Ferran Mascarell, conseller de Cultura –que sempre diu coses interessants–, feia unes declaracions sobre l'estatus de la llengua catalana en una Catalunya independent que demanen ser reflexionades. Més que res perquè ja fa molts anys que s'utilitza l'estat de prostració de la llengua durant el franquisme per dir que les coses han canviat molt. Només faltaria! Ningú no pot negar que hi ha una diferència notable entre dormir sota un pont o fer-ho en un alberg de beneficència, però això no resta marginalitat al segon cas. No la pot restar per la senzilla raó que entre dormir en un alberg de beneficència o fer-ho en casa pròpia hi ha un abisme.

Caldria, doncs, que el conseller respongués aquestes preguntes: se'n pot dir millora, del fet que la llengua catalana sigui avui tan invisible en els productes de les farmàcies, de les ferreteries, de les perfumeries, de les lampisteries, de les matalasseries, de les botigues d'electrodomèstics... com ho era en el franquisme? Se'n pot dir millora, del fet que avui dia hi hagi menys pel·lícules doblades al català que fa deu o quinze anys? Se'n pot dir millora, del fet que només un 8% de les joguines incorporin el català a les instruccions o a l'embalatge, que el català reculi als jutjats de tot Catalunya i que només un 8% dels documents dels jutjats de Barcelona i l'Hospitalet siguin en català?

Té raó el senyor Mascarell, en dir que "hem de demostrar-nos a nosaltres mateixos que volem ser un Estat". Completament d'acord. Per això costa d'entendre que vulguem tenir un Estat per acabar comportant-nos com una regió d'Espanya. Tenim tan interioritzada la submissió que la sola idea d'atorgar el rang de llengua oficial única al català ens fa sentir tirànics, anormals i lingüicides. I, és clar, per poder sentir-nos moderns, cosmopolites i universals, propugnem la cooficialitat de l'espanyol. Afirma el conseller que ell mai no ha dit que "el castellà serà llengua cooficial". I remarca: "la paraula cooficialitat no l'he feta servir mai". Fins i tot ho jura. Però en un article publicat al diari Ara, el 30 de març de 2013, diu textualment que "un Estat propi dels catalans –un Parlament amb poder ple– normalitzaria el rang cooficial del castellà".

Crida l'atenció, per altra banda, que el conseller titlli de "radicals" els qui discrepem d'aquesta cooficialitat per raons científiques, no pas polítiques. També el conseller ens havia titllat de radicals, als qui sempre hem estat independentistes, i ara ja no ho fa perquè, per sort, ell també n'és, d'independentista. Significa això que la nostra radicalitat fluctua d'acord amb l'evolució del pensament del conseller?

Per argumentar que l'espanyol sigui cooficial a la Catalunya independent, el senyor Mascarell diu que li "repugna pensar que puguem actuar amb el castellà com ells [Espanya] històricament han actuat amb el català". Qui ho pretén, això? Jo no ho he sentit dir mai a cap català. Entenc, doncs, que les seves paraules són un recurs dialèctic molt poc reflexionat, atès que oblida que els atacs espanyols a la llengua catalana no es produeixen a Espanya, sinó als Països Catalans. És a casa nostra –no pas a la seva– on Espanya imposa l'espanyol i margina el català. Catalunya, lògicament, no anirà a Espanya a imposar res. Però cap complex no ens ha de forçar a oficialitzar a casa nostra allò que no és oficial a la casa espanyola. De la mateixa manera que no tenim cap inconvenient que l'espanyol sigui llengua oficial única a Espanya, no podem admetre que aquest estatus s'estengui a Catalunya en règim de cooficialitat. Hauríem de ser molt passerells per acceptar una cosa així. El conseller ho justifica parlant de "vincles emocionals i estadístics", però no s'hi val perquè en aquest cas el terme "vincle" és un eufemisme de dependència emocional d'Espanya i les estadístiques són fruit d'aquesta dependència imposada. Justament si per a alguna cosa ha de servir ser un Estat és per capgirar unes estadístiques que mostren la marginalitat de la llengua catalana en tots els àmbits en què no intervé l'administració pública, i la cooficialitat de l'espanyol, inclosa l'obligatorietat d'estudiar-lo, ho fan impossible.

El discurs de la "integració" també és un despropòsit, perquè en realitat es tracta d'autoanul·lació. Els catalans ens esborrem per tal que un senyor de Toledo es pugui sentir a Catalunya com visqués a la vora del Tajo. D'això se'n diu captivitat inadvertida. Tenim tan interioritzada la captivitat que no la notem. En aquest sentit, recomano la lectura del llibre La captivitat inadvertida (Galerada, 2013), de Jordi Sales, perquè és un treball esplèndid sobre el munt de cadenes invisibles que arrosseguem els catalans en la immensa majoria de coses que fem o que diem i que ens porta a confondre el gaudi d'uns mínims bàsics amb la llibertat. Diu Sales: "A base d'anar posant-nos com un poble sempre fàcil i dialogant a tota hora, segons com ens podem sentir a dir segons què, quan no caldria pas si el respecte bàsic a una personalitat històrica fos garantit. [...] Per contra, anar-se abraçant amb un pinxo només porta a una cosa: que et vagi foradant amb la navalla que ell té i tu no tens."

Sobta també que el conseller digui que "la normalització del català exigeix només dues coses fonamentals: un Estat que hi faci costat plenament i que Europa reconegui el català". Dic que sobta, perquè la cooficialitat de l'espanyol en una Catalunya independent converteix el català en una llengua ornamental absolutament prescindible. De quina clau prescindiríem, si en tinguéssim una que obre només una porta i una altra que les obre totes? Pel que fa a Europa, cal dir que el gaèlic d'Irlanda ja té l'estatus que el conseller considera "fonamental" i no per això ha deixat de ser ornamental. L'anglès s'ha cruspit el gaèlic com l'espanyol s'està cruspint el català. La primera fase es diu catanyol i la segona substitució.

Tampoc no s'entén la resignació amb què el conseller diu que Europa admet que tenim dret a doblar les pel·lícules al català, però que si ho fem "i algú es considera perjudicat, l'haurem de compensar" (!). És a dir, que cal que el català continuï essent invisible al cinema per evitar que algú pugui sentir-se perjudicat. Però, ¿qui compensa els catalans que ens veiem inadmissiblement perjudicats en no poder veure cinema en la nostra llengua? On és l'equitat? Resulta inquietant que la resposta dels polítics sobiranistes sigui que l'espanyol té drets i que el català té obligacions, que l'espanyol té el dret d'imposar-se al català i que el català té l'obligació de respectar aquesta imposició. Tenim la síndrome del captiu: obeir per no ferir i callar per no molestar.

Lletres , núm. 64, juny-juliol-agost 2014