Victor Alexandre considera que el país "ha arribat al moment més determinant de la seva història" i ara ha de decidir si vol ser "un poble lliure o un poble captiu; un poble adult o un poble infantívol". En aquesta entrevista, l'escriptor valora les diferents propostes que marquen aquests dies l'agenda política catalana com la convocatòria d'unes eleccions i si en aquestes hi ha de concórrer una sola llista o diferents candidatures.

-Quan creus que han de ser les eleccions?

-Les eleccions han de ser abans de les municipals i amb caràcter plebiscitari.

-Apostes per una llista unitària (proposta Mas), per una llista paraigua (proposta Junqueras) o per una altra opció? En aquest cas, quina?

-Sóc partidari de la llista unitària, perquè Catalunya es troba en una situació d'emergència nacional. El país ha arribat al moment més determinant de la seva història, el moment en què ha de decidir si vol ser un poble lliure o un poble captiu; un poble adult o un poble infantívol; un poble amb veu i vot a les Nacions Unides o un poble mut i emmanillat. No caldria cap llista unitària si s'hagués fet un referèndum oficial, perquè tot el món hauria pogut veure'n i entendre'n el resultat. Però no s'ha fet, i, per tant, s'ha decidit recórrer a la via de les eleccions plebiscitàries per tal d'obtenir idèntica informació. És la manera d'aconseguir que la mateixa nit de les eleccions tots els mitjans internacionals puguin transmetre un resultat nítid i inequívoc arreu del planeta: "El SÍ a la independència obté la majoria absoluta a Catalunya". Si no som capaços d'aconseguir això, és obvi que la "llista paraigua" és un recurs. És a dir, campi qui pugui amb un punt en comú. El mitjans internacionals saben sumar, és clar que sí, i ja veuran el total independentista. Però no és el mateix. Aquesta opció introdueix matisos que seran aprofitats per obrir interrogants i un munt de discussions que no sols ens suposaran una immensa i estúpida pèrdua d'energia, sinó que també serviran com a element de distracció per alentir el Procés. Ho comprovarem de seguida. Els catalans som únics al món fent opaques les coses més clares –recordem el despropòsit de la doble pregunta de la consulta– i posant pedres i més pedres en el nostre propi camí. La "llista paraigua", en definitiva, serà una mostra més de la nostra incapacitat congènita per avançar plegats. Ni tan sols el fet de tenir a tocar la llibertat ens fa renunciar momentàniament a la foto individual. Però els presoners que discuteixen entre ells sobre qui ha de ser el primer a sortir pel forat del reixat acaben caçats pel focus de la torre de guaita i envelleixen al camp.

-Primer la independència i després ja parlarem de qüestions socials o tot va de la mà?

-Les qüestions socials són inherents a la independència. L'intent de fer-ne dues coses diferents és l'instrument de l'espanyolisme emmascarat per aturar el procés. Atès que no gosen confessar que són espanyolistes, perquè els pot fer perdre vots, s'emparen en l'ambigüitat i acaben utilitzant el mateix argument que la caverna: "cal parlar dels temes que realment interessen a la gent". Talment com si l'independentisme tingués la vida solucionada i a les seves files no hi haguessin milers i milers d'aturats, milers i milers de mileuristes, milers i milers de persones patint la precarietat laboral, milers i milers de persones al llindar de la pobresa... La independència és el més important de tots els drets socials de la humanitat. És el dret fonamental d'un poble. Cap dret social no estarà mai garantit en una nació que no sigui lliure. No són els drets socials el que dóna sentit a la vida. El sentit de la vida el dóna la llibertat. Els drets socials només són el fruit i la gestió d'aquesta llibertat. No hi ha justícia sense llibertat.

-Quin paper han de tenir les organitzacions civils sobiranistes els propers mesos? (pressionar Mas, anar a una llista unitària, fer llista ciutadana...)

-Les organitzacions sobiranistes han de seguir fent el que han fet fins ara, és a dir, tutelar el Procés. La gestió política correspon al Govern i als partits, però els ‘tempos' els marca la societat. Els partits voldrien marcar el seu propi ritme, prou que ho sabem, però no poden perquè la societat no els ho permet. La gran riquesa del procés català és justament aquesta, la seva transversalitat. Hi estan implicades totes les classes socials i no hi ha cap partit que pugui vantar-se de tenir-ne el lideratge. Si no entenem que la independència requereix una canalització unitària de la nostra energia, mai no serem lliures.

Racó Català , 25/12/2014