Des de la manifestació d'un milió i mig de persones a Barcelona, sota el lema "Catalunya, nou Estat d'Europa", fins a avui, en què el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, repeteix que el referèndum per la independència no es farà perquè "lo que no puede ser no puede ser y además es imposible", la guerra bruta anticatalana desplegada per Espanya ha estat una constant que no ha parat de créixer, tant en intensitat com en virulència. En intensitat perquè l'Estat utilitza tots els seus mecanismes, fins i tot els més innobles –com ara el sabotatge d'actes internacionals en què participen el president Mas o altres personalitats–, per a frenar la projecció exterior del procés català; i en virulència perquè els atacs a Catalunya han ultrapassat els límits més elementals de l'Estat de dret i han arribat a la desqualificació, a la burla, a l'insult, a l'escarni i a tota mena d'amenaces, incloent-hi l'ús de la força. I encara bo, si només fos això. El problema és que estem parlant d'accions que van acompanyades de mesures catalanofòbiques destinades a escanyar l'economia, l'educació, la llengua, la sanitat, les infraestructures i els serveis socials més bàsics del nostre país.

Arribats aquí, molts catalans es pregunten: "Què més ens poden fer?". Semblaria que l'Estat ja no pot anar més lluny, semblaria que un Estat que es vanta de ser democràtic no pot tenir la iniquitat com a praxi política. Doncs la resposta és que, comparant-ho amb el que ha de venir, encara no hem vist els extrems a què pot arribar el govern espanyol per impedir que els catalans decidim si volem ser unes províncies d'Espanya o un Estat d'Europa. I és lògic, perquè som contemporanis del moment més transcendent de la nostra història, una història que ja estem escrivint i fins i tot publicant, com ho demostra el llibre Guerra bruta i discurs de la por (Pagès, 2014), d'Eugeni Casanova, que narra les escomeses verbals i polítiques que Espanya ha dut a terme en els quinze mesos que van de l'Onze de Setembre de 2012 al 16 de desembre de 2013, data en què el president Mas va fer pública la convocatòria d'un referèndum per la independència de Catalunya.

Eugeni Casanova, que ara fa una dotzena d'anys va recórrer els Països Catalans per mostrar-nos el precari estat de salut del català en un llibre colpidor titulat Viatge a les entranyes de la llengua , ens ofereix aquí un treball que ens permet veure fins a quin punt tot allò que Espanya diu avui sobre Catalunya és exactament el mateix que deia ara fa un segle. N'hi ha prou de llegir Ortega y Gasset: "Ese pueblo que quiere ser precisamente lo que no puede ser, pequeña isla de humanidad arisca, reclusa en sí misma. [...] Comprenderéis que un pueblo que es un problema para sí mismo tiene que ser, a veces, fatigoso para los demàs". És a dir, sempre el mateix to ufanós i superb de la Castella acomplexada que necessita inventar-se pobles inferiors per sentir-se superior. Val a dir, però, que no li manquen aduladors catalans disposats a blasmar les llibertats de Catalunya per tal de compensar el terror que els provoca ser senzillament catalans. Guaitem què deia Javier Cercas al diari El País, braç mediàtic del nacionalisme espanyol d'esquerres: "Con la ley actual en la mano, los catalanes no podemos decidir por nuestra cuenta si queremos la independència, porque la Constitución dice que la soberanía reside en el conjunto del pueblo español". I ho remata així: "No hay nada menos democrático que el derecho a decidir".

En llegir això, hom constata dues coses: la primera, la manca de sentit del ridícul de l'espanyolisme; la segona, la seva impotència intel·lectual, en fer ús d'un discurs que subscriuria el règim franquista. I és que només la impotència pot fer dir a un demòcrata que "no hi ha res menys democràtic que el dret de decidir". Fixem-nos, a més, en la síndrome d'Estocolm que traspua la idea que els catalans no podem decidir per nosaltres mateixos perquè la llei espanyola ens ho prohibeix. És talment el viu retrat de l'esclau que alliçona els seus companys dient-los que l'amo és l'únic sobirà i que la seva llei, a més de sagrada, és l'única llei. Un esclau no fa lleis, un esclau obeeix, o en tot cas, si és un pesat, suplica.

El llibre Guerra bruta i discurs de la por explica també de quina manera la submissió catalana ha estat supervisada per catalans. Aquí tenim una anècdota referida a Josep Tarradellas: "Segons testimoni de Lluís Llach, en una reunió amb representants de la Nova Cançó, acabat de tornar de l'exili, el vell republicà els va dir que ja podien plegar de cantar perquè Catalunya havia assolit els seus objectius, que si de cas podien fer un últim concert a la plaça de Sant Jaume... per retre-li homenatge a ell!" A la banda contrària, hi trobem les paraules d'Emil Kirjas, exministre d'Afers Exteriors de Macedònia –"No puc creure que vint anys després de la guerra dels Balcans sentim la mateixa retòrica des de Madrid que feia el nacionalisme serbi"– o aquest lúcid vaticini de l'enyorat Ramon Trias Fargas, ara fa trenta anys: "Catalunya serà independent quan ens acabin d'asfixiar financerament i la gent ho vegi."

Dividit en dinou capítols, entre els quals "Una entesa impossible", "Nazis, salafistes i assassins", "Rebentar les eleccions", "Trencar Catalunya", "El discurs de la por", "La premsa com a arma de guerra", "La caverna intel·lectual", "L'ofec fiscal", "La batalla internacional" i "El descrèdit d'Espanya a la Unió Europea", el llibre d'Eugeni Casanova, de lectura molt recomanable, ens parla dels reiterats intents espanyols de comparar el president Mas amb Hitler, de l'ús no menys reiterat del terme nazi associat a la independència, de les mentides dels presidents d'Extremadura i Galícia dient que ells paguen i Catalunya cobra, dels averanys apocalíptics que diuen que la independència condemnaria quatre generacions de catalans a la pobresa, de les bravates de José Manuel Lara, president de Planeta, i, entre d'altres, de les crides d'Alejo Vidal-Quadras a empresonar Artur Mas i suspendre l'autonomia catalana. Tanmateix, Casanova no fa únicament una crònica exhaustiva d'aquesta guerra bruta; també aporta les seves reflexions sobre el procés català. Diu: "La imatge emociona i sedueix. Un poble aixecat de manera pacífica i festiva contra una casta encarcarada i tosca, contra una manera de fer caduca, contra un autoritarisme anacrònic i desfasat, que evidencia el fracàs d'Espanya com a projecte col·lectiu i, en definitiva, com a Estat."

Doncs sí, Casanova té molta raó. Espanya és la història d'un fracàs. Però vull afegir que, malgrat que la guerra bruta s'encruelirà cada dia més, el procés català continuarà avançant, perquè tota legalitat imposada contra la voluntat d'un poble porta implícita, paradoxalment, la clau del seu alliberament.

Lletres , núm. 65, tardor 2014