És evident que moltes persones s'han sentit decebudes davant el resultat de les recents eleccions catalanes, sobretot si tenim en compte que les enquestes i les prepotents expectatives de Convergència i Unió van crear un miratge que presagiava una victòria d'aquesta força política al voltant dels 52 escons. El cert, però, és que s'ha quedat amb 48, només dos més que en la legislatura anterior, i que ha perdut noranta mil vots. La seva victòria, per tant, té un regust amarg que només l'espectacular caiguda del Partit Socialista, amb una pèrdua de 5 escons i de quasi un quart de milió de vots, permet endolcir. Sense aquesta derrota del PSC, el fracàs de CiU hauria resultat molt més visible encara. Tot i així, voldria fer notar dues coses. Una: que el catalanisme no ha cedit terreny, ja que el nombre d'escons a repartir entre ERC i CiU continua essent el mateix d'abans; i dues: que la gran abstenció –un 43%– i el vot en blanc –60.000– indiquen que hi ha un sector sobiranista de la societat catalana que ha castigat aquestes dues opcions polítiques. A CiU per la traïció del pacte Mas-Zapatero i a ERC por haver lliurat la presidència de Catalunya a un partit espanyolista com el PSC. Però hi ha una lectura més, i és que el sobiranisme creix a Catalunya com ho demostra la consolidació del vot independentista. Si haguessin tingut raó els qui deien que la majoria dels vots d'ERC en el 2003 –que va passar de 12 a 23 diputats– procedien de CiU, com és que ara, malgrat la ferotge campanya mediàtica en contra, només n'ha perdut dos? Un altre aspecte a destacar és que el catalanisme, amb 69 escons, supera l'espanyolisme, que sols en té 54. Fins i tot sumant-hi els 12 d'ICV en queda per sota. Què lluny podran arribar ERC i CiU juntes el dia que s'ho proposin.


Tot això obre un horitzó molt interessant, per bé que incert. Interessant, perquè l'independentisme no sols està consolidat sinó que és una força en alça; incert, perquè ERC, com a partit independentista amb pes específic al Parlament, genera moltes antipaties en la resta de forces polítiques. ERC molesta a CiU perquè desperta la consciència nacional de Catalunya i despulla el programa regional-victimista d'aquesta formació, i molesta també a PSC, PP i Ciudadanos perquè mostra allò que realment els uneix: la imposició a ultrança de la nació espanyola. La lluita, per tant, s'entaula entre el nacionalisme defensiu d'ERC, la covardia de CiU i la hispanoaddicció de la resta. Si a això hi afegim l'odi visceral que ERC desperta a Espanya, es comprèn que una de les condicions del pacte Mas-Zapatero fos l'exclusió dels independentistes del poder i la suma d'esforços per desacreditar-los políticament. Això no obstant, opino que Esquerra s'ha equivocat pactant de nou amb el PSC. S'ha equivocat, perquè un sector de les seves bases i bona part de la societat catalana no entendran que hagi pactat amb el partit que la va expulsar del govern i que hagi fet president precisament l'home que va dir que els drets històrics de Catalunya no existeixen. És una simple qüestió de principis, i la factura més immediata arribarà amb les eleccions municipals.

Però també s'equivoquen els qui pensen que l'objectiu d'Esquerra és la destrucció de CiU. És cert que ara hi ha un flux de vots entre aquestes dues formacions, però això només és degut a la anormalitat en què viu la segona. N'hi hauria prou que CiU abracés la independència perquè els votants d'ambdós partits quedessin clarament delimitats. CiU encarnaria la dreta moderada nacionalment conseqüent, i ERC tindria l'hegemonia de l'esquerra amb els mateixos objectius nacionals. Per tant, per més que molts sobiranistes de CiU no ho creguin, l'enemic a qui ERC espera batre molt aviat no són ells, sinó el PSC. Aquest és l'autèntic objectiu dels republicans: convertir-se en l'esquerra nacional i deixar el PSC com una força residual defensora dels interessos de l'esquerra nacionalista espanyola. El dia que això sigui realitat, gràcies al vot desacomplexat de la gent jove, Catalunya estarà a molt a prop de la seva normalització política.

Mentrestant, malauradament, la política catalana continuarà en mans dels qui necessiten anar al notari per donar versemblança a unes promeses en les quals ningú no hi creu i també en les d'aquells que han convertit Catalunya en una simple comunitat autònoma governada des de la Moncloa. Aquesta és una de les raons de la gran abstenció i del vot en blanc, el desencís davant un govern que no pot governar. I en això darrer té una gran responsabilitat ERC. Esquerra es queixa de l'espanyolització de la política catalana, i té raó, però ha d'assumir que ha estat la seva falta de caràcter, la seva tebior davant els socialistes, el que ha abocat Catalunya a aquesta situació. ¿O és que és suïcidant-se, com ERC pensa ocupar el lloc del PSC?

Tenir la clau de la política catalana és molt útil, sens dubte, però el benefici d'aquest privilegi no està en la possessió sinó en l'ús de la clau. De la mateixa manera que la facultat de parlar engrandeix la saviesa del silenci, també l'oportunitat en l'ús de la clau indica la intel·ligència del qui la té. Vull dir amb això que no és necessàriament des del poder com ERC aconseguirà convertir-se en la força que ha de governar Catalunya, sinó deixant que siguin els seus adversaris –els mateixos que han jurat que el nou Estatut és la solució a tots els problemes dels catalans– els qui, atrapats en la mentida, s'ofeguin en la seva pròpia incontinència verbal.

Quant a la presència en el Parlament de la formació catalanofòbica Ciudadanos, crec que, si se'm permet la ironia, és una de las millors notícies dels darrers anys. Significa que l'independentisme català comença a ser una força tan poderosa que ja intimida i preocupa seriosament als qui hi estan en contra. Així ha succeït sempre en tots els processos d'emancipació nacional i així serà també a Catalunya. Que la culminació d'aquest procés arribi aviat, dependrà de la capacitat de CiU per adonar-se que en la covardia hi ha el germen de la seva destrucció.

Berria , 9/11/2006 (èuscar)
Racó Català , 14/11/2006 (català)
Nabarralde , 16/11/2006 (espanyol)