Aquests darrers dies, arran de la retallada de punts que el Barça ha fet al Reial Madrid, i de la festa que Cristiano Ronaldo va celebrar després de la fortíssima derrota per 4-0 soferta pel seu equip davant l'Atlètic de Madrid, s'ha parlat molt de la personalitat despòtica d'aquest jugador, i són prou conegudes les frases ofensives i degradants que dedica als qui no l'adoren des d'una posició jeràrquica per sota de la seva. És una actitud repel·lent, és clar, però així és com veu el món aquest personatge. Cristiano Ronaldo s'ha proclamat Déu a si mateix i no suporta que se'l tracti com un home. Per això intenta vexar l'interlocutor i inferioritzar-lo humanament. Ho fa al terreny de joc, amb els adversaris, i ho fa davant les càmeres de televisió, amb els periodistes que no li pregunten el que ell vol que li preguntin. El periodista Sebas Guim, de TV3, ho va patir personalment no fa gaire en ser tractat de ximple per Cristiano Ronaldo per haver-li preguntat què havia volgut dir amb el gest de treure's la pols a l'escut que acreditava el Reial Madrid com a guanyador del mundial de clubs. El gest, despectiu per al públic i farcit de presumptuositat, el va fer mentre abandonava el camp del Còrdova, en ser expulsat per la puntada de peu que havia donat a un adversari, al marge del joc. I això sense comptar el cop de puny que també havia donat a un altre jugador i que el col·legiat no va voler fer constar en l'acta arbitral.

A l'Estat espanyol, amb un comitè de competició que sempre, sempre, sempre ha estat una extensió de la llotja del Bernabeu, aquestes coses no se sancionen d'ofici. Discutir una decisió a l'àrbitre o treure's la samarreta es considera inadmissible, però agredir físicament, amb violència manifesta, un adversari que no sigui del Reial Madrid és irrellevant. Són els valors dels integrants del gloriós comitè de competició. Un comitè que, ves quina casualitat, té la seu a Madrid.

Sigui com vulgui, el problema de Cristiano Ronaldo és que és un home petit, molt petit, que necessita l'adulació constant per sentir-se algú. Com la madrastra de Blancaneu, ell pregunta dia rere dia: "Mirallet, mirallet, digues, qui és el millor jugador del món?". I dia rere dia el mirall de la realitat li respon: "El millor jugador del món és Messi". I així és com aquest nom ha esdevingut una obsessió per a Cristiano Ronaldo: Messi, Messi, Messi. S'entén, per tant, que el dia que va recollir la seva tercera Pilota d'Or optés per renillar en comptes d'enraonar. Sabia que Messi en té quatre, que és més jove i que és infinitament millor. Millor com a jugador –el millor jugador del món amb diferència–, i millor com a referent humà. Messi, cada cop que marca, mira el cel i dedica els gols a la seva àvia; Cristiano Ronaldo mira la seva persona i se'ls dedica a ell mateix. És l'abisme que els separa i que es fa palès en la dramàtica impotència del segon: mentre Messi juga per superar-se a si mateix, Cristiano Ronaldo juga per superar Messi.

Nació Digital , 14/2/2015