No hi ha dubte que si féssim una enquesta sobre el grau de coneixement que els catalans poden tenir de La Veu de Catalunya, els resultats que n'obtindríem serien força migrats. Caldria formular la pregunta a professionals del periodisme o de les lletres i a persones d'edat avançada per obtenir una resposta que ens digués que va ser el diari més important del nostre país entre els anys 1899 i 1937. Aquest desconeixement s'explica pels canvis espectaculars que ha experimentat el món de la comunicació en els darrers vuitanta anys, uns canvis que fan que tot apropament a la premsa de principis del segle XX sigui percebut com un passeig pel bulevard de les andròmines. Però és un error, perquè n'hi ha prou d'aprofundir-hi una mica per adonar-se que el periodisme català d'avui no s'explica sense aquests precedents de la mateixa manera que els arbres no s'expliquen sense les seves arrels.

És en aquest sentit que l'historiador Josep M. Figueres, resident des de fa anys a Sant Cugat, ha fet un treball formidable en forma de llibre per narrar-nos el paper que va jugar La Veu de Catalunya en la consciència del país. El llibre es diu justament així, La Veu de Catalunya (1899-1937) i en les seves pàgines –gairebé set-centes– hi trobem un bocí de la nostra història. La Mancomunitat, sense anar més lluny, constituïda el 1914 com a fruit del moviment catalanista i com a infraestructura política alineada amb la dels països més avançats d'Europa, no hauria estat possible sense l'esmentat diari. Dirigit inicialment per Enric Prat de la Riba, La Veu de Catalunya neix també amb voluntat de normalitzar la llengua catalana en uns anys en què la imposició de l'espanyol abasta tots els ordres de la vida. Les conseqüències del Decret de Nova Planta de Felip V –que avui continua vigent– causen un mal terrible en el consum cultural durant dos segles i, com diu Figueres, comportaran greus problemes financers al diari, per bé que a final del segle XX la premsa en català experimentarà una embranzida.

Un dels aspectes més rellevants del llibre és el relatiu a l'estol de col·laboradors amb què va comptar La Veu de Catalunya en les seves columnes d'opinió. Només de veure'n els noms, el lector ja es pot fer una idea del nivell intel·lectual i literari que tenien: Josep Carner, Josep M. de Sagarra, Eugeni d'Ors, Carles Riba, Prudenci Bertrana, Josep Pla, Joan Maragall... D'en Maragall destaca la censura que va patir el seu article "La ciutat del perdó" l'endemà del consell de guerra contra el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat sense proves d'haver intervingut en la Setmana Tràgica. És molt probable que l'article d'en Maragall li hagués salvat la vida, però Prat de la Riba, espantat, no va considerar-ne oportuna la publicació i Ferrer i Guàrdia va ser afusellat tres dies després a Montjuïc. En la praxi periodística de Prat de la Riba hi trobem aspectes que avui, des d'un punt de vista deontològic, serien escandalosos, com ara que apliqués la censura política, religiosa i social i modifiqués els textos d'opinió dels seus col·laboradors. Però cal situar les coses en el seu context per entendre-ho.

Som, per tant, davant d'un llibre interessantíssim que descriu una etapa convulsa de la nostra història a través de les interioritats de la Veu de Catalunya, un diari amb moltíssims clarobscurs, però que va afavorir la creació de la Biblioteca de Catalunya i l'Institut d'Estudis Catalans. De vegades és imprescindible revisar el passat per comprendre moltes coses del present.

Diari de Sant Cugat , 7/11/2014