Diuen que la millor defensa és un atac, però sembla que la directiva del FC Barcelona s'estima més acotar el cap, acceptar els mastegots de l'Estat espanyol amb resignació cristiana i llepar-se les ferides, no fos cas que l'acusessin de victimista. És a dir, que si ha de triar entre passar per victimista i passar per delinqüent opta per la segona opció. És un tarannà molt català, el de la resignació. És allò del "calla, calla, no fem més soroll que encara serà pitjor". I mentrestant l'Estat espanyol, un Estat on no existeix la separació de poders –ocupa el 72è lloc mundial, darrere de Botswana i Malàisia–, i on les seves clavegueres ho controlen absolutament tot, les agressions diàries i sistemàtiques a les institucions de Catalunya i als seus màxims representants continuen endavant d'acord amb el pla FAES.

El FC Barcelona, com sap tothom, és la institució més internacional de Catalunya. És, a més, una entitat de prestigi pels valors democràtics que sempre ha representat en les èpoques més tenebroses de l'Estat espanyol. L'any vinent, sense anar més lluny, farà vuitanta anys de l'assassinat franquista del president del Barça, Josep Sunyol. El Barça, per tant, és una de les institucions que l'Estat pretén dinamitar. Només cal parar atenció en les irregularitats del cas –entre les quals convertir un tema fiscal en un tema penal– per fer-se una idea de la magnitud de l'operació. D'entrada, és del domini públic que la justícia espanyola, una de les més insuportablement lentes el món, està imprimint al cas una celeritat en què les diverses fases es compten no pas per anys o per mesos, com d'habitud, sinó per dies. Però hi ha també altres elements que indiquen fins a quin punt l'assetjament al FC Barcelona és indestriable del procés d'independència de Catalunya.

Sabem, per exemple, que la persecució al Barça pel contracte amb Neymar constitueix un cas insòlit en la història de l'Estat espanyol, en el sentit que mai –remarquem-ho: mai– cap club no havia estat imputat. Ho havien estat persones de les seves directives, però mai cap club com a persona jurídica. No ha servit de res que el Barça hagi presentat una declaració amb una quantitat econòmica molt per damunt del que li correspon per cobrir les despeses de possibles responsabilitats fiscals. També són immorals i irrefutables els vincles amb el Reial Madrid dels juristes vinculats al cas. Tant el jutge Pablo Rafael Ruz, com l'exfiscal general de l'Estat i col·laborador de la instrucció, Eduardo Torres-Dulce, com l'advocadessa general de l'Estat i representant de l'Agència Tributària espanyola, Marta Silva, no són únicament socis del Reial Madrid, també hi tenen vincles significatius: el primer és un dels convidats preferents de Florentino Pérez a la llotja del Santiago Bernabéu; el segon va haver de dimitir el 1988 com a president del Comitè d'Apel·lació de la Federació Espanyola de Futbol per haver afavorit el Reial Madrid; i la tercera va ser directiva del Reial Madrid entre els anys 2004-2006 i forma part de l'òrbita de Florentino Pérez. Per la seva banda, el fiscal José Perals Calleja, tarragoní de naixement i ferotge perseguidor de l'esquerra independentista al País Basc, demana, a banda de trenta-tres milions d'euros, un munt d'anys de presó per a Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, per tal que no puguin eludir-ne l'ingrés, i pretén la inhabilitació del FC Barcelona per espai d'un o dos anys durant els quals el club no podria jugar la lliga de futbol.

Com veiem, es pretén desballestar el FC Barcelona, causar-li uns danys econòmics i esportius monumentals, afavorir de retruc els interessos del Reial Madrid i de Florentino Pérez –personatge molt ben protegit i enriquit per l'aparell de l'Estat– i vexar mundialment Catalunya a través, com dèiem, d'una de les seves institucions més representatives. Arribats aquí, penso que el Barça hauria de passar a l'atac i utilitzar tota la seva força mediàtica per denunciar la persecució de què és objecte per raons polítiques. Les llagrimetes, les bones paraules, els draps calents i la submissió no aturaran absolutament res. L'Estat vol la rendició incondicional, vol veure de genolls el FC Barcelona i vol una autoinculpació explicita que permeti escarnir-lo davant del món. Només hi ha dues opcions: ser bon minyó i posar el cap sota la destral o plantar cara sense complexos i desemmascarar les tenebroses institucions de l'Estat espanyol.

Nació Digital , 28/3/2015