El 30 de maig proper es disputarà al Camp Nou la final de Copa del Rei [d'Espanya] de futbol entre el FC Barcelona i l'Athletic de Bilbao. Com és lògic, tractant-se del seu trofeu, el partit serà presidit pel monarca Felip VI i l'himne espanyol sonarà en el moment que entri a la llotja. Així, novament, com ja va passar el 13 de maig de 2009 a Mestalla, el públic d'ambdós equips es pronunciarà per mitjà d'una sonora xiulada. Fins aquí, no hi ha res que surti del guió o que resulti sorprenent. Hom dirà que l'esbroncada a l'himne espanyol la facilita el fet que coincideixin catalans i bascos en un mateix recinte, però no és ben bé així. Recordem els 100.000 watts de potència amb què la Federació Espanyola de Futbol va intentar amagar l'esbroncada a l'himne en la final de Copa del 2011, que el Barça i el Reial Madrid van disputar a Mestalla. Aquell any els catalans estaven sols i l'esbroncada va ser igualment monumental.

Una altra cosa és que, arribats aquí, hom digui que és incongruent que catalans i bascos es disputin el trofeu d'un rei i d'un Estat aliens. Certament és incongruent, i els nacionalistes espanyols tenen raó. Però aleshores, posats a filar prim, també és incongruent que els clubs catalans i bascos acceptin sotmetre's a les directrius d'una federació aliena i que juguin en una lliga que no és la seva. Són qüestions, aquestes, que ens portarien a un debat molt interessant. Tanmateix, per no desviar-nos del tema d'avui, diguem només que el retret de la incongruència conté un element trampós, ja que l'espanyolisme que l'utilitza és el mateix que impedeix que catalans i bascos puguin decidir lliurement el seu destí. És com si el carceller, amb la clau en lloc segur, digués al pres: "Si no t'agrada la presó, què hi fas aquí dins?"

Amb relació al tema de la xiulada, hem sentit diverses veus –i en sentirem moltes més– que ens alliçonen sobre el deure de respectar els símbols aliens. "Jo no sóc partidari de xiular cap himne", diuen. I, en dir-ho, pretenen que tothom faci com ells, perquè ells són la llum que ens il·lumina. Ells, que pontifiquen sobre el respecte, són incapaços de respectar el dret dels altres a expressar-se com vulguin. Al contrari, volen els altres callats i submisos davant els símbols d'un Estat que els empresona. Ells, que sempre han obeït respectuosament les normes de l'amo, se senten incòmodes i posats en evidència cada cop que milers de catalans fan un acte de rebel·lió contra l'ordre establert. "Renoi, on anirem a parar!", deia un panxacontent.

Un altre 'argument' que circula és el de la necessitat de no barrejar política i esport. "Només és un partit de futbol", repeteixen. Però, si només és un partit de futbol, per què en diuen Copa del Rei? Què hi té a veure la monarquia amb el futbol? Què hi pinta l'himne espanyol en un joc de pilota entre dos equips? Si l'esport no és política, què hi fan les banderes espanyoles en els partits de 'la roja'? Si l'esport no és política, quin sentit tenen les seleccions nacionals? Si l'esport no és política, per què Espanya ha promogut l'expulsió de la selecció catalana de futbol sala del Mundial de Bielorússia? Si l'esport no fos política, el rei d'Espanya s'asseuria discretament a la llotja dels estadis en comptes d'anunciar la seva entrada a la manera dels antics emperadors romans.

Els himnes són símbols, certament. I tothom té dret a tenir-ne i a estimar-los. Però també hi ha el dret a blasmar-los justament per allò que representen, i l'himne espanyol, a diferència de l'himne del Japó, de Portugal o de Nova Zelanda, és l'himne d'un Estat que nega l'existència nacional de Catalunya, que nega als catalans el dret d'esdevenir un poble lliure, que els agredeix pel sol fet de ser catalans, que els espolia fiscalment, que els sagna econòmicament, que els anorrea lingüísticament, que els limita esportivament, que arrabassa les competències del seu govern, que pretén desprestigiar les seves institucions i que, de portes enfora, usurpa la identitat nacional del seu talent –artístic, científic, esportiu...–, tot fent-lo passar per espanyol, alhora que remarca la catalanitat dels qui delinqueixen. Davant d'això, que els catalans expressin la seva disconformitat per mitjà d'una xiulada en un camp de futbol, és la més suau, la més civilitzada i la més respectuosa de les manifestacions que pot fer un poble al qual se li impedeix votar per expressar la seva disconformitat. Serà, doncs, per dignitat i respecte que el 30 de maig els catalans xiularan l'himne espanyol. Per dignitat nacional i per respecte a si mateixos.

elSingular.cat , 6/4/2015