Luis Enrique, entrenador del FC Barcelona, ha repetit durant tot un any que els balanços s'han de fer al final de temporada i no pas a la meitat. I té raó. És ara, amb una perspectiva més relaxada i alliberada de les tensions puntuals de la lliga, el moment de valorar els encerts i els desencerts de la seva direcció. Reconec que tenia els meus dubtes amb relació a Luis Enrique, el dia que el van fitxar. Però no pas per raons esportives –Guardiola també era una incògnita–, sinó pel seu caràcter. Vull dir que després del to bonhomiós –que no vol dir tou– que havíem gaudit amb Tito Vilanova, la manca de mà esquerra de Luis Enrique podia ser una font de conflictes al vestidor i a la sala de premsa. I certament n'hi ha hagut, de conflictes. Els del vestidor, especialment amb Messi, són prou coneguts i van estar a punt de provocar un desastre, i les respostes despectives o poc respectuoses de Luis Enrique als periodistes han creat sovint un clima poc favorable a la seva persona.

Això no obstant, malgrat que no ha abandonat del tot un cert punt d'altivesa, s'ha de reconèixer que Luis Enrique ha fet un esforç extraordinari per reconduir el seu caràcter i millorar la manera de relacionar-se amb la premsa. Aquest esforç diu molt d'ell, perquè indica que ha pres consciència del problema i que ha tingut prou intel·ligència per posar-se a les mans d'un psicòleg i millorar coses que ell tampoc no considerava positives de la seva personalitat. I els fruits salten a la vista. Ha suavitzat les respostes i el clima al vestidor és excel·lent. De fet, sense això, el Barça no hauria guanyat la lLliga i encara menys estaria en condicions, com ara ho està, de poder guanyar la Copa i la Champions després d'haver derrotat els millors equips d'Europa.

No fa gaire, el programa "Hat Trick Barça", de TV3, va fer un recull de respostes-estirabot de Luis Enrique, i certament n'hi havia un bon grapat que se les podia haver estalviat. Però vaig trobar a faltar autocrítica periodística per part del programa. Ja entenc que és més fàcil posar en evidència Luis Enrique que els companys de professió, però no és elegant ni just retreure determinades respostes a algú sense retreure les preguntes que les han propiciat. A mi mateix, com a molts altres espectadors, em semblen llastimoses determinades preguntes. Són tan llastimoses que s'entén que l'interpel·lat n'estigui fins al capdamunt. N'hi ha de ridícules, perquè la resposta és tan òbvia que no tenen cap mena de sentit, i n'hi ha d'insidioses, perquè no cerquen res més que un titular. La pregunta, setmana rere setmana, per exemple, sobre els jugadors asseguts a la banqueta és insuportable, ja que si només poden jugar onze, és evident que sempre n'hi haurà que no seran titulars. Però, és clar, si no sabem de què parlar, ja tenim una excusa per preguntar a Sergi Roberto, a Montoya, a Bartra o a qui sigui si està descontent i si es planteja marxar. I embolica que fa fort. Tanmateix, encara hi ha preguntes més insidioses, com ara les relatives a la continuïtat de Luis Enrique malgrat tenir un any més de contracte. I és que del que es tracta és de burxar i burxar tot creant un clima d'incertesa entorn la seva figura. Però bé, aquesta pressió periodística, que no aporta absolutament res, era un altre dels reptes que l'home tenia, i l'ha superat. És una altra victòria. Ara només falta que l'equip faci el triplet, i Luis Enrique haurà aconseguit que el Barça actual iguali el millor Barça de la història. Moltes gràcies, Luis Enrique.

Nació Digital , 23/5/2015