Entrevista a Víctor Alexandre

Víctor Alexandre (Barcelona, 1950) és una d'aquelles persones que no sovintegen. Escriptor i periodista, compromès amb una ideologia independentista sabuda per tots, que argumenta de forma aferrissada en els seus assaigs i col·laboracions en els mitjans de comunicació (Celobert n'és un). D'obra prolífica, guardonada, on flueixen els seus pensaments profunds ("la independència no és un privilegi, la independència és un dret", frase que presideix la seva pàgina web victoralexandre.cat, de visita obligada).

Era qüestió de temps que topés amb l'Èric Bertran, un noi de Lloret que amb 14 anys va ser acusat de terrorisme. La seva gosadia no va ser altra que reclamar, amb molta imaginació, l'etiquetatge en català dels productes dels supermercats DIA. Allò va desencadenar un procés inimaginable, en què el menor va haver de declarar a l'Audiència Nacional de Madrid. Ajudat per l'escriptor, l'Èric va catalitzar aquella terrible experiència en un llibre –un èxit de vendes–, que ara fa el salt al teatre de la mà de Víctor Alexandre. Un binomi contundent.

Per què va triar la història real d'Èric Bertran per convertir-la en una obra de teatre?

La idea no va ser meva, sinó del director Pere Planella que, en llegir el llibre de l'Èric, va veure que la història tenia unes possibilitats escèniques immenses. Com que jo havia tutelat i prologat el llibre, Planella va considerar que era la persona més adient per escriure'n una versió teatral.

Què té aquest cas que no tinguin altres?

El cas Bertran té la particularitat d'haver causat un inadmissible assetjament moral i psicològic a un menor per part de la Justícia espanyola sense cap altra finalitat que castigar la seva ideologia catalanista. La prova és que el cas ha estat arxivat. Ara, però, la família de l'Èric recorrerà al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg i al Tribunal de Justícia de les Nacions Unides.

Com definiria l'argument de l'obra?

L'obra narra el calvari que l'Èric i la seva família van haver de patir pel sol fet de demanar la plena normalitat de la llengua catalana en els productes comercialitzats a Catalunya. És vergonyós i diu molt poc de la nostra classe política que, tot i que ja fa més de trenta anys que Franco va morir, el català al comerç sigui gairebé tan invisible com quan era viu.

Per què ha triat el format teatral per a vehicular la seva creació?

La versió teatral del cas Bertran servirà perquè molta gent que no en sabia res tingui ara oportunitat d'assabentar-se'n, però també agradarà força a totes aquelles persones que ja coneixen el cas i que, gràcies a l'obra, podran apropar-se als personatges i veure en un escenari els fets veritablement increïbles que es van produir.

Considera que el llibre que va escriure el mateix Èric Bertran és un material prou bo per a convertir-se en una obra de teatre i, pel que sembla, també en una pel·lícula?

I tant! La prova és que ja porta 13.000 exemplars venuts. Cal tenir en compte que la història, plena de personatges esperpèntics, com la fiscal i la psicòloga de l'Audiència Nacional, és una delícia per a qualsevol dramaturg. És una obra tragicòmica. Té moments realment dramàtics, no hi ha dubte, perquè el cas ho és, però també n'hi ha de molt divertits. La gent riurà molt i s'ho passarà força bé. El nom de Pere Planella, com a director, és una garantia de qualitat.

Quant de temps fa que gesta aquesta obra? Té títol definitiu?

L'obra la vaig escriure fa cosa d'uns mesos i el seu títol serà el mateix que el del llibre: Èric i l'Exèrcit del Fènix. És un nom que l'Èric va treure de les novel·les de Harry Potter. A més a més, la versió teatral també serà publicada en llibre.

A quin públic s'adreça?

És una obra per a tots els públics. S'ho passarà igual de bé un nen de nou anys que un avi de noranta.

Cal conèixer el cas per poder entendre l'obra?

No, en absolut. Després de llegir-la, una de les actrius que hi intervenen va dir astorada: "Tot això és veritat?" Doncs sí que ho és. Això és el que volem remarcar als espectadors: per increïble que us sembli, tot el que veureu va passar de debò.

Quan vostè es va assabentar del cas, què va pensar? Com creu que va ser l'experiència que va viure el noi de Lloret?

El primer que vaig fer quan em vaig assabentar va ser transmetre el meu suport a l'Èric per dues raons: en primer lloc, perquè em semblava indignant que un català, fos nen o gran, pogués ser acusat de terrorista per demanar l'etiquetatge en la llengua pròpia del seu país. I després, perquè intuïa l'angoixa que la condemna de vuit anys de tancament en un reformatori podien crear en un nen de la seva edat. Volia dir-li que no estava sol i que, malgrat el buit que li poguessin fer algunes persones, n'hi havia d'altres disposades a defensar-lo fins al final.

Ha parlat amb l'Èric Bertran sobre l'obra de teatre?

Sí, naturalment. Ell, a més, apareix diverses vegades de manera virtual en el decurs de l'obra comentant algunes de les coses que hi passen.

Què en pensa?

N'està molt content. Té moltes ganes que s'estreni.

Com definiria aquest noi que als 14 anys li va tocar declarar a Madrid acusat de terrorisme i que té pensaments de persona adulta?

L'Èric, que ara ja té setze anys, és un noi amb una gran profunditat de pensament i amb una clara consciència dels seus drets com a català. Independentment del camí professional que esculli a la vida, no defugirà mai el compromís amb el seu poble. L'Èric vol viure en una Catalunya plenament normalitzada, per això treballa per la seva independència, perquè un país no està normalitzat si no pot exercir el dret de decidir.

L'obra de teatre de Víctor Alexandre pren el nom del llibre Èric i l'Exèrcit del Fènix. S'estrena de forma oficial el 26 de gener al Teatre-Auditori de Sant Cugat de Vallès, amb la previsió de voltar a continuació per diversos escenaris catalans fins arribar a Barcelona. El muntatge teatral ja té el repartiment gairebé al complet. Per exemple, el mateix Èric Bertran serà interpretat pel jove Marcel Borràs. Però l'efecte dominó no acaba aquí. Tot indica que un altre defensor de la causa, el polifacètic Joel Joan, vol portar la història del jove lloretenc al cinema. Serà un altre èxit?

Celobert , núm. 20, novembre 2006