Les separacions esdevingudes després d'una llarga convivència resulten difícils, perquè la història compartida pesa força i acostumen a ser el fruit d'un munt de tensions tancades en fals. La voluntat, ja sigui per sentimentalisme o per covardia, d'allargar una relació que s'ha esfondrat, acaba essent sempre un llast molt feixuc per a la part més fatigada. Tanmateix, tan bon punt aquesta part s'arma de coratge i diu prou, els fantasmes es fan fonedissos i els beneficis es materialitzen. I el primer benefici és la sensació d'haver-se tret un mort de sobre, un mort llargament arrossegat que viciava la relació i la feia malaltissa. "Uf! Per fi! Quin descans!", són els primers mots que apareixen a l'hora de verbalitzar la sensació d'alleujament que se'n deriva. Just la mateixa sensació que ara mateix experimenten els milers i milers de catalans conscients del mal que Unió Democràtica causava al procés nacional que viu Catalunya.

Val a dir, però, que no ha passat res d'extraordinari. No calia ser cap llumenera per saber amb impertèrrita certitud que tard o d'hora el Procés acabaria comportant la separació de CiU i l'escissió d'Unió. I així ha estat. La nocturnitat i traïdoria de la direcció d'Unió, actuant com un agent al servei del govern espanyol, per enderrocar el Procés ha quedat finalment desemmascarada. En no tenir escapatòria, a l'hora de confessar si volen o no volen la independència de Catalunya, s'han vist acorralats i el Procés els ha llevat el maquillatge a la mateixa velocitat que ho faria una pluja batent. El tret de la pregunta de cent cinquanta-nou paraules que feia fàstics a la independència del país i que havia de servir, segons el seus plans i els del govern espanyol, per carregar-se el president Mas, els ha sortit per la culata i s'han quedat sols i despullats a la intempèrie. I és que, amb la prepotència que els caracteritza, tant la direcció d'Unió com Madrid van menysprear la força dels independentistes del partit i la maniobra els ha fallat. Per dir-ho planerament, han anat per llana i n'han tornat esquilats. Només cal mirar quins són els seus aliats mediàtics: ABC: "El nacionalisme moderat abandona Mas en el seu deliri independentista". La Razón: "Unió creu que el 27-S serà la tomba política de Mas".

En el primer cas, el del diari ABC, hi veiem un titular construït sobre una mentida, ja que cap veritable nacionalista, per moderat que sigui, treballa en contra de la llibertat del seu poble i a favor de les lleis de l'Estat que l'oprimeix. I en el segon, el de La Razón, hi trobem una esbombada dels pèrfids i deslleials moviments de la direcció d'Unió. Per això sobta que aquesta direcció, desemmascarada i defenestrada per servir els interessos espanyols i trair la figura de Manuel Carrasco i Formiguera, gosi acusar de deslleialtat la meitat de la seva militància. És a dir, els independentistes d'Unió. Deslleials a qui? Deslleials a l'espanyolisme? Deslleials a una direcció subordinada a Espanya? Deslleials a una consulta interna sobre la qual, en el cas de Lleida, plana una sospita greu? Deslleials a una maniobra mesquina que pretenia, com li demanaven populars i socialistes, rebentar el Procés? Deslleials a una operació, que aplaudirien la FAES i el CNI, destinada a decapitar políticament el president de Catalunya? Deslleials a la baixesa moral d'encadenar el país a la legalitat antidemocràtica espanyola, una legalitat concebuda, redactada i blindada per mantenir-nos captius al llarg dels segles? La història deixarà constància d'aquests fets com la data en què els militants d'Unió que volien la llibertat de Catalunya van parar els peus als militants que s'havien conjurat per impedir-la. El jorn dels enderrocadors enderrocats.

elSingular.cat , 22/6/2015