En el moment de redactar aquestes línies, ignoro quin serà el resultat de les eleccions 2015 a la presidència del FC Barcelona. Les enquestes han parlat d'avantatges dels uns sobre els altres, certament, però el veredicte és a les urnes. Són moltes les persones que encara recorden la campanya desqualificadora que un diari del Grupo Godó va desfermar contra Joan Laporta, en l'època que era president del Barça. Per això començo dient sense embuts que el meu candidat en aquestes eleccions és Joan Laporta. Ho és perquè els resultats esportius en totes les seccions l'avalen com el millor president de la història i perquè és el president que millor ha comprès la immensa càrrega política de la frase "més que un club".

El Barça, diguem-ho clar, no és més que un club per les moltes copes que ha guanyat, pels milers de gols que ha marcat o per les lluminoses estrelles que ha tingut. Si només for per això seria un club més, perquè de derrotes també en tenim un bon feix. Allò que fa que el Barça sigui "més que un club" són els valors democràtics i de respecte pels drets humans que sempre ha defensat i la seva inequívoca catalanitat, més enllà d'alguns noms que l'han dirigit. No és pas per atzar que sigui precisament el Camp Nou l'estadi on el públic crida "independència!" en el minut 17:14 de la primera i de la segona part dels partits. I en una època en què tots els grans clubs, en el seu intent d'ampliar la font d'ingressos, posarien publicitat fins i tot als baldons dels lavabos, el Barça va mantenir la samarreta ben neta i va posar-hi Unicef. Va ser Joan Laporta qui ho va fer; el mateix president que va expulsar els violents de l'estadi i que es va mantenir ferm en aquesta decisió malgrat les amenaces de mort a ell i la seva família. El tàndem Rosell-Bartomeu, en canvi, sense cap mena d'escrúpol, ha empastifat el nom del club substituint Unicef per Qatar, que és un Estat que no respecta els drets humans i que finança el terrorisme jihadista.

Pel que fa al tema de la catalanitat, tenint en compte que Catalunya viu el moment més important i transcendent de la seva història, considero que Joan Laporta és el candidat més adient per dirigir el Barça. El Barça no és només la principal entitat esportiva del país, és també la plataforma més poderosa amb què compta Catalunya per difondre internacionalment els valors democràtics d'un poble que vol recuperar la seva llibertat nacional. Res a veure, doncs, amb una directiva acomplexada i genuflexa, com la de Josep Maria Bartomeu, farcida de persones al·lèrgiques al procés català, i que ha adoptat una actitud autoflagel·ladora i pusil·lànime davant les maniobres del govern espanyol per criminalitzar el Barça i desprestigiar-ne el nom.

Vénen dies convulsos, dies que marcaran fortament la història de Catalunya, i, per tant, les principals institucions del país –el FC Barcelona és una de les principals institucions esportives del món– no poden ser ambigües ni estar presidides per persones que defugen el compromís per mitjà de frases buides, com les que hem sentit aquests dies a alguns candidats a la presidència del Barça, en la línia de "jo em dec a totes les sensibilitats del club". A totes? A les antidemocràtiques també? És demòcrata, el qui vol una Catalunya sotmesa a Espanya? És demòcrata el qui nega el dret a la llibertat nacional de Catalunya? Com pot algú dir-se demòcrata i oposar-se, alhora, al dret d'un poble a ser un Estat independent? No fem demagògia, si us plau! Ens pot agradar més o menys el pensament d'algú, però mai no podrem negar-li el dret a pensar per si mateix. Dir-ne "sensibilitat", d'aquesta actitud negacionista, és com voler fer passar una marxa militar de Sousa per un nocturn de Chopin. El moment actual no admet fugides d'estudi i necessita persones disposades a mantenir-se fermes en la defensa de les llibertats nacionals de Catalunya, necessita persones que comprenguin que el Barça, com a ambaixador del país, no pot ser un simple espectador. Cal, en definitiva, una junta directiva conscient de la seva responsabilitat i compromesa amb el Procés. Joan Laporta encarna tot això. I si algú en dubta, només cal que es pregunti per què és el candidat que el nacionalisme espanyol no voldria veure mai com a president del Barça. Ara deixem que parlin les urnes i, com a demòcrates, acceptem-ne el resultat.

elSingular.cat , 17/7/2015