La decisió de Pep Guardiola, de tancar la llista "Junts pel Sí", de la candidatura independentista en les eleccions del 27-S, ha desfermat la ira dels nacionalistes espanyols. El sol fet de veure el seu nom en una llista que consideren satànica els té enfurismats i les diuen pel broc gros. Hi ha desqualificacions personals, insults, calúmnies i un bon plec de judicis d'intencions. Ja he comentat de vegades que Espanya no és una nació, Espanya és una religió, i qui no hi combrega és un blasfem que comet heretgia. Ara, és clar, ja no hi ha fogueres que facin sentir als heretges 'qui mana aquí', però hi ha els organismes de l'Estat que s'encarreguen de difamar, estigmatitzar, criminalitzar i castigar la dissidència. És la Santa Inquisició espanyola posada al dia pels seus hereus ideològics. I és que ser independentista català al segle XXI és tan diabòlic com ho era l'heterodòxia a l'Espanya del segle XV. Han canviat les maneres, és cert, però el marc mental absolutista que hi ha al darrere és exactament el mateix. Ara la bandera espanyola ocupa el lloc de la creu i, com a concepte immutable, exigeix que tothom, de genolls, veneri l'encarnació de la Suprema Veritat. Per això el gest de Guardiola els treu de polleguera. Per això parlen com parlen i diuen les barbaritats que diuen.

Ho hem vist molt bé en l'allau de comentaris anònims que circulen per la xarxa i en les declaracions de persones vinculades a la política, fins i tot ministres. Hi ha de tot. Dels primers, dels anònims, no cal parlar-ne, perquè són éssers covards que han trobat en Internet el camp ideal per alliberar les seves misèries i el seu complex d'inferioritat en la mateixa mesura que alguns policies blancs s'emparen en l'uniforme per escarnir un negre insubmís. Dels segons, dels ficats en política, en podem destacar un parell: Marina Pibernat, excandidata d'ICV-EUiA a l'Ajuntament de Girona, i Jorge Fernández Díaz, ministre espanyol d'Interior. Anem a pams.

Amb relació a Marina Pibernat, el problema no és que acostumi a parlar més amb el ventre que amb el cervell, això té poca importància perquè qui fa el que pot no està obligat a més, el problema és que el que diu conté elements racistes absolutament repugnants i inadmissibles en algú que es postula com a servidor públic feminista i d'esquerres. I encara més si el que diu és masclista i de dretes: "Los catalufos se la comen entre ellos por lo solidarios que son". Ara, però, canviem-ne el subjecte i, en lloc de dir "catalufos", posem-hi "negres": "Los negros se la comen entre ellos por lo solidarios que son". Què en dirien, en aquest darrer cas, el butlletí Front, portaveu del PSUC-Viu a Girona, o Joan Herrera? S'haurien posat les mans al cap, lògicament, i haurien blasmat l'autor del comentari, fos qui fos. Però l'autoodi, fruit de tres segles de dominació espanyola, no pot reaccionar de la mateixa manera si l'escarni és contra catalans. Per això, tant la revista com Joan Herrera, van defensar Pibernat. La primera, a més de donar-li "ànims", tenia la barra de fer el que ha fet sempre l'absolutisme més repulsiu, que és convertir el botxí en víctima i la víctima en botxí, i deia: "La intolerància i la manipulació xenòfoba no han de passar, i no passaran". I Joan Herrera, per la seva banda, ho banalitzava dient que "catalufos és tan despectiu com parlar de Potemos". Doncs no, senyor Herrera. No és pas el mateix. "Potemos" fa referència a un partit polític mentre que "catalufos" al·ludeix a una identitat col·lectiva. Dir "catalufos" és tan xenòfob i tan repugnant com dir "gallegufos", "senegalufos" o "palestinufos".

Aquest, doncs, és el nivell dels qui es vanten de tenir el patrimoni de l'esquerra. Sort que la CUP els posa en evidència i els situa en el lloc que els correspon. És a dir, a la seva dreta. Però l'ultranacionalisme espanyol de Pibernat no ha pogut suportar que algú amb l'ascendència de Pep Guardiola doni suport explícit al procés català i ha dit que és "l'encarnació nacionalista catalana del self-made man ianqui, el mite capitalista del noi que es va esforçar; un altre reaccionari". Curiosament, si algú vol fer-se una idea del que és l'encarnació nacionalista espanyola més reaccionària en té prou de parar atenció en la senyora Pibernat. Diu les mateixes coses que la ultradreta, és a dir, que el Partit Popular. El ministre Fernández Díaz, fins i tot, s'ha permès fer un judici d'intencions a Guardiola dient: "Ara veiem que segurament hi anava [a la selecció espanyola] no pas per interès patriòtic, sinó per interès crematístic, perquè hi ha persones que el déu que tenen és el dels diners".

No cal dir que Fernández Díaz, amb aquestes declaracions, desqualifica el govern que representa i es desqualifica ell mateix com a persona. Sobretot tenint en compte que el seu judici d'intencions amaga que la Llei de l'Esport espanyola, a través dels seus articles 74 i 76, castiga "la falta d'assistència no justificada [justificada seria malaltia o causes de força major] a les convocatòries de les seleccions esportives nacionals" en aquests termes: "Inhabilitació, suspensió o privació de llicència federativa, amb caràcter temporal o definitiu, en adient proporció a les infraccions comeses". En altres paraules, Espanya no admet l'objecció de consciència dels esportistes per negar-se a representar Espanya i els amenaça amb penes d'inhabilitació per a tota la vida. En el Barça, certament, hi ha el cas d'Oleguer Presas, que s'hi va negar i no li va passar res, però per aconseguir-ho va necessitar la complicitat del seleccionador espanyol. Altrament ho hauria pagat car. Curiós Estat, Espanya, per tant, que necessita imposar als esportistes la defensa de la seva samarreta com si es tractés d'un servei militar obligatori. Curiós Estat, Espanya, que inhabilita per a tota la vida els esportistes que es neguen a representar-lo i que no fa el mateix davant declaracions com les de Dani Ceballos, jugador del Betis, que ha dit que "tendría que caer una bomba en la grada y matar a todos los perros catalanes y vizcaínos". Un Estat així té la solidesa d'un castell de sorra i està condemnat a la desintegració. És el que passarà després de la independència de Catalunya, però nosaltres ens ho mirarem des de la distància. Diuen que no és bo immiscir-se en els afers interns d'altres països.

elSingular.cat , 26/7/2015