Ara fa uns dies, el cantant menorquí Cris Juanico –si hom no el coneix, en recomano vivament la discografia– va fer pública la discriminació lingüística que va patir en qualitat de client per part de la companyia naviliera Baleària. Ell, com és natural, s'hi va adreçar en català per tramitar la targeta d'embarcament, però el personal de l'empresa li va dir que no l'entenia i el va titllar de mal educat per faltar-los el respecte no parlant-los en espanyol, cosa a la qual s'hi va negar perquè en aquell lloc el català és llengua oficial. Davant d'aquesta negativa, els treballadors van requerir la presència de la policia espanyola, que, segons explica Juanico, "sí que m'ha obligat a canviar".

Com podem veure, som davant d'un fet inadmissible per dos motius: el primer, perquè, certament, Juanico parlava en la llengua oficial del país i els empleats de Baleària tenen l'obligació de conèixer-la. Juanico, per tant, tot i tenir la llei al seu favor, es va trobar que Baleària no sols infringia la llei, sinó que l'esbroncava davant de tothom per exigir-los que la complís; i el segon, perquè privar algú de parlar la seva llengua al seu país constitueix un acte de xenofòbia –catalanofòbia, en aquest cas– que no es pot admetre de cap de les maneres i que hauria de ser denunciat jurídicament a instàncies europees.

Els tres segles de persecució de la llengua catalana i les diverses operacions que s'han dissenyat, i que encara es dissenyen, des de l'Estat per tal de fer-la desaparèixer –el País Valencià, les Illes i la Franja en saben un niu, d'això darrer– fan que molts catalanoparlants gairebé s'hi hagin acostumat i que les agressions, com la soferta per Cris Juanico, siguin conceptuades com 'una més de les moltes que patim'. Cal parar compte en aquest detall, perquè justament el que pretenen és que assumim que la llengua espanyola és la 'normalitat', i que 'l'excepcionalitat' és la llengua catalana. En altres paraules, el missatge subliminar que volen que interioritzem és aquest: la llengua catalana pot ser útil per parlar amb la iaia, però no pas per adreçar-se a algú situat darrere un taulell. És un missatge, aquest, que ha fet tant de forat, que són moltíssims els catalans que, cada cop que s'adrecen a algú per demanar-li per un carrer, ho fan en espanyol per por de no ser entesos i no parlen en català fins que l'interpel·lat els respon en aquesta llengua. Tot sovint, però, com que l'interpel·lat també ha interioritzat el mateix missatge, el diàleg s'esdevé en espanyol sense que cap dels dos sigui conscient de fins a quin punt la seva actitud resta raó d'existir a la llengua catalana.

Tot plegat fa que el degoteig de discriminacions contra el català sigui una constant, com ara el cas de les dues mares de Terol i Tenerife que, en decidir venir a viure a Catalunya, han vist retirada la custòdia dels seus fills per raons de llengua. La majoria de les discriminacions, però, passen desapercebudes perquè molts dels catalans que en són víctimes s'estimen més callar i acotar el cap. Vull dir que només arriben a la premsa les situacions en què algú es planta, com va fer Cris Juanico. En el seu cas, a més, hi ha el component del nom. Vull dir que el fet que la persona discriminada sigui coneguda dóna més ressò a la notícia. No cal dir que Baleària, ràpidament, ha volgut banalitzar l'incident, talment com si tot plegat fos una niciesa. Però no ho és pas. Si Cris Juanico fos italià, francès o portuguès, no hi hauria hagut cap incident. Baleària ha de saber que els seus empleats són imatge d'empresa i que, a més, té l'obligació d'exigir-los el coneixement de català per treballar a les seus on aquesta llengua és oficial. És Baleària, qui ha de parlar la llengua del ciutadà, i no pas el ciutadà, la llengua dels empleats que contracta Baleària.

A banda d'això, hi ha un detall de l'afer que crida l'atenció. Em refereixo a la intervenció de la policia espanyola. Juanico diu que la policia "sí que l'obliga a canviar", fent-lo parlar en espanyol. Juanico, naturalment, és lliure de fer el que vulgui, però cal remarcar que la policia no tenia cap dret ni cap poder per impedir-li expressar-se en català. Cap ni un. Juanico, doncs, podia haver-se mantingut en català sense cap problema. Era la policia, qui tenia l'obligació d'entendre'l. I si no l'entenia, cosa improbable, tenia igualment l'obligació de demanar a Baleària que Juanico fos atès per algú que parlés català. El deure de la policia dels estats democràtics, a diferència de la dels estats totalitaris, és defensar els drets dels ciutadans. Especialment els del seu país, que són els qui li paguen el sou. Però, ben mirat, potser ja és normal que la policia espanyola no defensi els nostres drets. Sembla que té ben clar que no som espanyols. El més assenyat, per tant, no és pas discutir. N'hi ha prou que, tot negant-nos a canviar de llengua, els abracem i els donem les gràcies.

elSingular.cat , 30/8/2015