S'acosten dies d'una gran complexitat, dies inèdits en la història de Catalunya, dies que en un futur no gaire llunyà seran analitzats en profunditat per estudiosos d'arreu del món com un cas paradigmàtic de la irreductible voluntat de ser d'un poble. La data més immediata que tenim és la de l'Onze de Setembre, que, com en els darrers anys, tornarà a ser una manifestació única al planeta amb dos milions de persones al carrer unides per la demanda més justa i noble que pot fer una col·lectivitat: la demanda de llibertat.

Hi haurà qui dirà que el nombre de persones que no es manifestaran serà molt superior al de les que sí que ho faran. I és cert. El que no és cert és que aquests "no manifestats" siguin contraris a la causa defensada pels "sí manifestats". Fer-ne aquesta lectura seria, a més de tendenciós, totalment ridícul. D'entrada, diguem que el nombre de defensors actius de les causes més universals sempre és merament testimonial comparat amb els qui es queden a casa. Només cal veure com n'és, de difícil, sumar multituds significatives als carrers de les grans capitals internacionals. Les societats són així, ja ho sabem; són indiferents, mandroses o porugues fins i tot en temes que les afecten directament. Una altra cosa és que, arribat el moment de decidir, els indiferents, els mandrosos i els porucs s'alcin del sofà i hi diguin la seva per mitjà d'un vot. Aquest és el gest determinant. És tan determinant que provoca pànic entre els totalitaris. Heus aquí la raó per la qual Espanya no sols nega als catalans el dret de votar el seu futur, sinó que el criminalitza. En la mentalitat totalitària espanyola, el captiu no pot tenir voluntat pròpia ni capacitat de decisió, el captiu simplement obeeix i prou, la qual cosa fa que la simple pretensió de votar ja sigui vista com un afront. Imaginem-nos, per tant, què no farà Espanya per impedir una votació que li augura derrota. Si ni amb el convenciment de guanyar un referèndum, consentiria que se celebrés, com pot acceptar-lo –si no és per imposició europea– amb el convenciment de perdre'l?

Per veure l'esperpèntica buidor argumental dels qui s'atribueixen l'anomenada "majoria silenciosa" n'hi ha prou de comptar un per un el nombre de manifestants que reuneixen en les seves crides. Ni amb tots els recursos econòmics, ni amb tots els altaveus mediàtics de l'Estat espanyol al seu servei, ni entabanant residències de gent gran, ni pagant aturats i famílies d'estabilitat precària, ni finançant el viatge i l'estada d'espanyols a Catalunya, ni comptant amb el suport de tota mena de col·lectius franquistes i nazis, no aconsegueixen omplir una sola de les nostres places. En aquests casos, però, es veu que la "majoria silenciosa" no compta.

Queda clar, doncs, que les manifestacions de l'Onze de Setembre, aquests darrers anys, a Barcelona, han admirat el món, han ocupat les portades de tots els grans mitjans de comunicació internacionals i han generat unes expectatives que no podem decebre. El món ens observa i nosaltres hem de comportar-nos com un poble adult, un poble que no cedirà ni un mil·límetre en la defensa de la seva llibertat. La victòria de l'independentisme comportarà que Europa –a porta tancada– obligui Espanya a captenir-se civilitzadament, és a dir, a posar les urnes o acceptar la voluntat catalana. El resultat del 27-S, consegüentment, serà determinant en aquest sentit. Però setze dies abans, l'Onze de Setembre, caldrà sortir al carrer per dir a Espanya que si ells estan preparats per combatre la democràcia, nosaltres estem preparats per exercir-la.

Racó Català , 31/8/2015