En el moment que escric aquestes línies encara és 27-S, però ja es pot dir que Catalunya acaba de viure un dels dies més importants i transcendents de tota la seva història. Mai abans no havíem viscut unes eleccions per mitjà de les quals els catalans poguéssim expressar la nostra voluntat de ser un poble normal, és a dir, un poble lliure i capacitat per decidir sobre la pròpia vida com fan tots els pobles adults del món. Certament, no hem pogut celebrar un referèndum, que és la via que segueixen els estats democràtics per dirimir aquestes qüestions, però el món ha entès perfectament el caràcter plebiscitari d'aquesta convocatòria electoral. La prova és que hi ha destacat cent-vuitanta corresponsals i enviats especials. Cent-vuitanta periodistes que mai no haurien vingut a cobrir unes simples eleccions autonòmiques.

En les properes setmanes tindrem temps d'aprofundir en les conseqüències d'aquest 27-S, però ara, de moment, ja podem extreure diverses conclusions relatives al veredicte de les urnes. La primera és la xifra rècord de participació -per damunt d'un 77%- que supera totes les conteses electorals celebrades fins ara, cosa que no sols ridiculitza els intents espanyolistes de negar-ne el caràcter plebiscitari, sinó que indica el grau de consciència de la societat catalana sobre la necessitat del seu vot. Ho sabien, per descomptat, els favorables al SÍ -són ells els qui ho han fet possible i els qui han situat Catalunya al llindar de la llibertat-, però també ho sabien els partidaris del NO, els qui volen una Catalunya subordinada a Espanya pels segles dels segles. Entre aquests darrers hi trobem un nombre força notable de persones que s'abstenien sistemàticament en les eleccions catalanes, per considerar-les meres autonòmiques, i que aquesta vegada, en canvi, en percebre moviments tel·lúrics que anuncien l'esfondrament de les restes de l'imperi, han corregut a mirar de perpetuar-les.

Quant al resultat obtingut per les diferents opcions polítiques, de menys a més, es fa ben palesa l'esbaldregada d'Unió. En veure's obligada a concórrer tota sola a les eleccions, sense l'aixopluc de CDC, les urnes han demostrat fins a quin punt es tractava d'un partit que havia gaudit d'una quota mediàtica molt per damunt de la seva representativitat real. En altres paraules, diguin el que diguin Josep Antoni Duran i Lleida i Ramon Espadaler, ha passat allò que més temien: s'ha vist que Unió no era un partit, era un globus. I el globus ha petat.

Amb relació a Catalunya Sí que es Pot, sembla que el senyor Lluís Rabell, que, segons deia, estava convençut d'esdevenir president de Catalunya arran d'aquestes eleccions, no ha tingut sort. Ni tan sols ha reeixit l'intent d'encaterinar votants decebuts, desencisats o empipats procedents del PSC-PSOE. D'altra banda, l'enorme distància que separa CSQEP -amb 11 únics escons- de les opcions independentistes, 72 escons, s'explica en el fet que es tracta d'una llista que durant la campanya ha evidenciat unes escandaloses concomitàncies discursives amb Unió. No només per les contínues apel·lacions al seny, a subordinar-se a la llei absolutista espanyola i a demanar als catalans que s'esperin un parell de generacions, sinó perquè no ha comprès que la indefinició en època de definició no porta enlloc. Catalunya Sí que es Pot, com Unió, també cerca l'encaix de Catalunya a Espanya. Però, és clar, qui, que hagi decidit anar a Figueres, posem per cas, vol pujar a un tren que només arriba fins a Sant Celoni?

El cas del Partit Popular, amb només 11 escons, i del Partit Socialista, amb 16, no té res de sorprenent. Les immenses dificultats que van tenir per elaborar les llistes de les darreres eleccions municipals ja ho deien tot. El primer sempre ha estat un partit aliè a la idiosincràsia de Catalunya, un empelt fallit fabricat a Madrid; i el segon, completament desarrelat, ja fa una bona colla d'anys que ha perdut el sentit de la realitat del país on viu. El PSC s'ha convertit en un zombi abocat a ser, encara més, la delegació catalana del PSOE. Si sempre ha estat submís als designis de la central, ara, amb només 16 diputats, ja ho serà del tot. La seva davallada, a més, rebaixa força les possibilitats del cap Pedro Sánchez a les eleccions espanyoles. Miquel Iceta, per coherència, hauria de dimitir.

Ciudadanos ha experimentat un creixement indubtable, 16 escons més que en la legislatura anterior, i, com és lògic, en farà bandera. Però aquest fet no genera cap mena de preocupació en l'independentisme, perquè Ciudadanos no es nodreix pas de votants del SÍ, sinó dels altres dos membres del trident nacionalista espanyol, és a dir, del PP i del PSC-PSOE. Amb tot, l'objectiu de Ciudadanos no és el govern de Catalunya. El seu veritable objectiu és el govern d'Espanya, ja que pensa que és des d'allà que podrà dur a terme una política d'anorreament 'definitiu' de la nació catalana. I és que aquest partit sap que, ara com ara, és una anomalia del sistema: un partit ultranacionalista espanyol sense cap representació a Espanya.

Finalment hi ha la victòria esclatant de l'independentisme, amb 62 escons per a Junts pel Sí i 10 per a la CUP. Majoria absoluta rotunda i contundent. I encara més si tenim en compte que si sumem les opcions favorables al dret a decidir -això inclou Catalunya Sí que es Pot- el resultat és de 83 escons. Ara, per tant, arriba el moment en què els 72 diputats del SÍ hauran d'estar a l'alçada del que n'espera el gros de la societat catalana i actuar en conseqüència. L'Estat espanyol ja va advertir que, fos quin fos el gruix de la victòria independentista, no en faria cas. Les portes de la presó romandran tancades i no hi haurà negociació. Vénen, doncs, dies decisius en què caldrà fer un pas endavant i tant Junts pel Sí com la CUP hauran de dir si ens hem de regir per la legalitat espanyola o ho hem de fer per la legalitat catalana. Sembla que Junts pel Sí espera que el potent mandat que han donat les urnes serveixi perquè Europa obligui l'Estat espanyol a negociar, però caldrà veure si la CUP és partidària d'aquesta espera. En tot cas, benvinguts siguin aquests interrogants, perquè indiquen l'immens i tortuós camí que ha recorregut aquesta vella nació d'Europa i la felicitat que sentirien ara mateix, si fossin entre nosaltres, els milers i milers de catalans que hi van dedicar la vida sense poder veure realitzat el seu somni. Catalunya ha votat a favor de la seva llibertat, i tot el món n'ha estat testimoni.

El Món , 28/9/2015