Tard o d'hora arribarà el moment de fer constar en els llibres d'història la data o el fet que marca el començament del que ara anomenem procés català. No serà fàcil, ja que de dates i fets rellevants n'hi ha molts i per a tots els gustos. Jo, tanmateix, el situaria el 13 de setembre de 2009 amb la consulta per la independència d'Arenys de Munt. Només va ser un referèndum local en una petita població de 8.000 habitants, només això, però va significar un pas que ningú no havia gosat fer abans a Catalunya.

Ja sé que el nostre procés d'alliberament nacional comença molt abans, per la senzilla raó que, per sort, sempre hi ha hagut catalans conseqüents que no han claudicat i que no han admès per a la nació catalana cap altre estatus que no fos el d'una nació lliure i independent. Però cal reconèixer que aquells catalans eren pocs comparats amb els qui tenien por de reivindicar els seus drets fins a aquest punt. Per això la travessia se'ns ha fet tan llarga, tres segles pel cap baix. I és que en els processos col·lectius hi intervé tantíssima gent que és molt difícil que siguin ràpids i dinàmics. Més aviat són lents i feixucs. Cal esperar i esperar i esperar que la suma de milers i milers i milers d'individualitats arribi a crear una consciència col·lectiva que faci dir 'prou'. La captivitat, com més es dilata en el temps més es fortifica, perquè afebleix les defenses cognitives del captiu, li lleva l'autoestima, el torna insegur i el fa apocat i submís. I aquestes són coses que, com us podeu imaginar, dificulten força el manteniment d'actituds de fermesa disposades a plantar cara i a no trontollar davant les amenaces del segrestador. Nosaltres, tanmateix, ho hem aconseguit. Ens ha costat moltíssim, però hem aconseguit capgirar aquesta realitat adversa i situar el nostre poble al llindar de la llibertat. Ens en faltarà un tros, és clar, perquè a desgrat del que diuen algunes persones, els Països Catalans existeixen. I tant que existeixen! Però cadascun dels països ha de fer el seu procés de manera natural i cal respectar-ho. Amb tot, us puc assegurar que l'influx d'una Catalunya Estat, a diferència del d'una Catalunya Autonòmica, accelerarà de manera vertiginosa el procés de terres estimades com les Illes o el País Valencià i tindrà una ascendència determinant en la Franja i en la Catalunya del Nord.

Ara com ara, per tant, som nosaltres, el Principat, els qui liderem aquest procés d'alliberament i els qui hem aconseguit treure'ns del damunt tota aquella càrrega negativa d'inseguretats, de pors i de resignació cristiana que ens feia conformistes davant del que consideràvem una fatalitat inapel·lable del destí. No hi ha destí, no hi ha predeterminisme; el destí el forgem cadascú de nosaltres amb les nostres accions. No és pas veritat que els catalans hem vingut a aquest món a obeir els dictats de l'Estat espanyol, no és pas veritat que els catalans hem vingut a aquest món a subordinar-nos a la voluntat i als capricis d'algú que se'ns declara superior. Els catalans som aquí per a ser conseqüents amb les nostres conviccions i forjar-nos el nostre propi destí. No necessitem que l'Estat espanyol, aquest Estat petulant, superb i amb ínfules de redemptor, vingui a salvar-nos del pecat de voler ser lliures. Ja hem celebrat les eleccions plebiscitàries, ja hem votat, ja ha guanyat el vot de la llibertat i tot el món ho ha vist. Ara simplement hem d'estar a l'alçada del resultat i actuar en conseqüència per demostrar el respecte que sentim per nosaltres mateixos.

Racó Català , 30/9/2015