Els vegetarians, així com molts dietistes i pediatres, han aconseguit que arrelés en la societat la frase "som allò que mengem". No tothom en fa cas, és clar, però la frase denota un raonament tan assenyat que no hi ha ningú que gosi rebatre-la. Si acceptem que els aliments que consumim tenen efectes determinants en el nostre organisme i que incideixen en el nostre comportament, és obvi que allò que mengem defineix el nostre tarannà i la nostra personalitat. Darrere del fet de menjar carn o de no menjar-ne, per exemple, hi ha una actitud davant la vida. I també hi ha uns principis ètics davant el fet de pensar que els animals no han de ser tractats com a elements de producció. Tanmateix, no som únicament allò que ingerim. També som allò que diem. O, dit d'una altra manera, som com parlem. I això és així perquè no sols mengem com pensem, també parlem com pensem.

El llenguatge ens ha permès articular el nostre pensament i evolucionar, però les paraules que escollim per parlar, ja sigui en una dissertació o en una conversa banal, diuen sempre molt més de nosaltres que no pas el tema que abordem. De fet, aquesta discordança entre discurs i món mental, per bé que és més visible en polítics, en ponents i en tertulians mediàtics, abasta tots els àmbits de les relacions humanes. Fixem-nos que són multitud els catalans que, tot i declarar-se independentistes diuen "aquí, a Espanya" sense adonar-se de la contradicció en què incorren. Si la seva nació és Catalunya, per què diuen "aquí, a Espanya" i no "aquí, a Catalunya"? I si es refereixen a Espanya, per què diuen "en aquest país", i no pas "en aquell país"? Això fa que tot sovint, escoltant-los, hom no sàpiga de quin país estan parlant, si de Catalunya o d'Espanya. Cal esperar que diguin més coses per aclarir-ho.

Evidentment, aquestes revelacions del llenguatge denoten fins a quin punt és profunda la rentada de cervell que ha patit el poble català a fi de fer-li creure que era espanyol al sud i francès al nord. Tants anys de colonització mental –que és la més perniciosa de totes– tenen aquests efectes. Per això la independència es fa esperar, perquè la presa de consciència nacional dels catalans necessita primer deslliurar-se d'aquestes cadenes mentals que els tiben i que no els deixen actuar. Qui se n'allibera, esdevé mentalment lliure. Però perquè això sigui possible, cal una reflexió prèvia. Cal concloure que som com parlem i que els mots que emprem delaten com pensem. En altres paraules, per ser estatalment catalans primer hem de deixar de ser mentalment espanyols.

Nació Digital , 17/10/2015