La història de l'Estat espanyol és la d'un territori obligat a tenir sempre un enemic exterior per tal de no haver d'abordar el patològic i permanent conflicte que pateix amb si mateix. Absolutament incapacitat per al diàleg i per entendre el dret dels altres a decidir per si mateixos, ha persistit dia rere dia en la dèria enfollida de sotmetre'ls per la força i imposar-los les seves lleis absolutistes. "No esperem el blat sense haver sembrat", diu la cançó de Lluís Llach. Però l'Estat espanyol no pot esperar el blat de l'harmonia perquè mai no ha sembrat la llavor de la democràcia. N'ha sentit campanes, naturalment, però les ha interpretat com una amenaça. Talment com si percebés que la democràcia és incompatible amb la seva naturalesa. I és comprensible que la rebutgi, per bé que lamentable, perquè si no es pot demanar a un veritable demòcrata que sigui absolutista, tampoc no es pot demanar a un veritable absolutista que sigui demòcrata.

Ja dèiem dies enrere, a propòsit del 12 d'octubre, que un Estat que celebra l'aniversari d'un genocidi com a festa nacional, i que ho fa, a més, amb desfilada militar i exhibició de fusells, tancs, canons i avions de guerra, només pot fer venir basques. El brau, aquesta pobre bèstia que l'Estat espanyol alimenta per poder-la torturar i gaudir amb el seu patiment i amb la seva sang, és mil vegades més noble. L'Estat, però, l'ensarrona en una plaça perquè no pugui fugir. La bèstia, és clar, va d'una banda a l'altra enfollida cercant la porta per on l'han fet sortir, però no la troba. Està tancada. No hi ha escapatòria possible. Uns covards asseguts a la graderia han pagat per veure-la sotmesa als peus d'un individu trampós i vestit estrafolàriament que marca paquet convençut que la seva espasa, més les orelles i la cua que tallarà i exhibirà, són una prolongació de la pelleringa que li penja entre les cames.

La Constitució espanyola és un altre parany, una altra plaça tancada destinada a impedir que els pobles sotmesos puguin fugir. Els covards, en aquest cas, estan asseguts als escons del Congrés de Madrid protegits per una majoria perpètua que els garanteix que tot allò que el poble sotmès pugui dir o fer quedi reduït a la pura gesticulació, a un simple minut de glòria en un faristol. L'espectacle, per tant, allò que els diverteix de debò i que utilitzen per intentar compensar el seu complex d'inferioritat, consisteix a tombar una vegada i una altra les cíviques demandes de llibertat del poble sotmès. I com que la supèrbia és inherent a la feblesa, insulten, desqualifiquen i amenacen les autoritats d'aquell poble. Un poble que en aquest cas és Catalunya els representants imputats del qual són el president Mas, l'exvicepresidenta Ortega i la consellera Rigau. Se'ls acusa d'un delicte molt greu. El delicte d'haver posat les urnes per tal que el poble pogués votar. Això, segons l'Estat espanyol, és un "cop d'Estat". Permetre que els catalans votin i que s'expressin lliurement dipositant una papereta en una urna és un acte d'insubmissió, de rebel·lió, d'insubordinació que no pot ser permès en la mateixa mesura que l'amo blanc tampoc no permetia que el criat negre qüestionés la seva autoritat.

Hi ha, tanmateix, un parell de detalls que passen desapercebuts a l'Estat espanyol malgrat que són a la vista de tothom. El primer és la incongruència de criminalitzar només tres dels 2.344.828 votants del 9-N. Si no es podia votar, si votar era un delicte, com s'entén que tots els qui van delinquir no estiguin imputats? Quina mena de tribunal és aquest, que fa els ulls grossos a l'acció delictiva tot i tenir el nom de tots els delinqüents? No s'adona, aquest tribunal, que enjudiciar només tres dels prop de dos milions i mig de catalans que van delinquir converteix el tribunal en còmplice del delicte? Ens dirà, potser, que els tres escollits ho són pel fet d'haver afavorit l'execució del delicte. Molt bé. I què? En quin lloc diu que el culpable d'un delicte és únicament aquell que el fa viable i que els executors són innocents? Jo, per exemple, vaig votar i, per tant, d'acord amb les lleis espanyoles, vaig executar el delicte. Com és que no rebo el tracte que em correspon de la justícia espanyola? No serà, potser, que el tribunal no és res més que un òrgan polític al servei dels principis absolutistes que emmordassen la nació catalana? O potser és que el tribunal i el govern espanyols són tan covards que no es veuen amb cor d'imputar davant de tot el món els dos milions i mig de catalans esmentats?

El segon detall, finalment, el trobem en la declaració del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, qualificant d'inadmissible que la gent acompanyés el president Mas fins a la porta del jutjat, i la reacció de la Fiscalia General de l'Estat dient que prendrà mesures contra la lliure expressió d'aquest suport. Déu meu, quina esperpèntica demostració de manca de la més elemental cultura democràtica. Jo no sóc espanyol, però planyo la bona gent espanyola veritablement demòcrata que no veu solució per a un Estat regit per principis tan absolutistes. Amb tot, el moll de l'os del segon detall inadvertit no és aquest. El moll de l'os es troba en la gegantina inseguretat que traspuen un tribunal i un Estat que no suporten la visió de sis mil persones blasmant pacíficament unes lleis contraries als drets humans. No, no ho suporten. I encara suporten menys que hi hagi un testimoni gràfic que ho mostri arreu del món. És prou sabut que l'absolutisme, per definició, és al·lèrgic a la llibertat d'expressió. Per això la criminalitza, perquè li té pànic. Veritable pànic. Sap que en la llibertat d'expressió hi ha el germen de la seva destrucció.

El Món , 25/10/2015