Catalans, no sou ningú!
Hom potser pensarà que aquesta gent es contradiu, atès que ells també són catalans. És cert, ells també en són. Però només folklòricament. Són catalans en la mateixa mesura que els castellans són espanyols. De Catalunya, ells en diuen la seva 'patria chica', perquè la seva 'patria grande' és Espanya. Per això, talment com deixebles de l'oncle Tom, s'han ajuntat per defensar des de Catalunya els interessos de l'amo Estat espanyol. I per això també ens renyen. Ens renyen per no ser 'bons espanyols'. És a dir, ens renyen per no ser catalans submisos, ens renyen per no ser catalans temorosos de les lleis i del flagell de l'amo. Ens alliçonen i fan mèrits per tal que l'amo els ho agraeixi amb un copet a l'esquena o regalant-los una piruleta. I per evitar que se sentin sols, Catalunya Sí Que es Pot els fa costat votant en contra del procés de creació de l'Estat català independent. En total, 63 vots en contra ben juntets i ben feliços de veure com la seva bèstia negra, el president Mas, és també la bèstia negra de la CUP. Ara resulta que el gran enemic de Catalunya és Artur Mas, l'home que pot ser empresonat per permetre'ns votar i que ha arribat on cap president no havia arribat mai.
Dissortadament, mentre els espanyolistes es tracten entre ells amb absoluta delicadesa i concentren tota la seva energia a decapitar el president Mas perquè saben que és la figura més internacional del Procés, alguns independentistes els rematen la feina. I al final quina conclusió en treu l'observador exterior? Doncs que els catalans no tenen solució. Són un poble infantívol que dedica tones d'energia a discutir amb si mateix per mitjà de picabaralles que no fan res més que enfortir les cordes de l'estaca a la qual estan tots lligats. Un poble, en definitiva, que és incapaç d'avançar unit, de fer pinya i d'aparcar els humans i lògics matisos que diferencien els seus defensors.
Tot consens requereix que les parts discordants cedeixin en llurs interessos. Això és obvi. Però quan es topa amb un element concret de fricció, en què la causa comuna trontolla per aquesta raó, sembla raonable que cada part sigui conscient del pes específic que li han atorgat les urnes. Obtenir 300.000 vots i 10 diputats és un molt bon resultat. Els vots costen molt d'aconseguir. Però justament perquè costen tant, encara deu ser més meritori haver-ne obtingut 1.600.000 i 62 diputats, oi? Per això, quan la discordança es manté, l'única solució entre demòcrates és que prevalguin els vots. Això permet que la part més petita cedeixi no pas per claudicació, sinó en virtut de les urnes tot entenent que no és el mateix defensar una posició amb 300.000 vots al darrere que fer-ho amb 1.600.000. De tota manera, tractant-se de catalans, no sembla fàcil que això s'accepti. Si hom tanqués mil espanyols en un camp de presoners, tots mil trigarien molt poc a posar-se d'acord per construir un túnel i fugir. Si hom tanqués mil catalans en un camp de presoners, tots ells es dedicarien a construir mil túnels per fugir cadascú pel seu.
La llibertat, per si mateixa, no garanteix el benestar de l'ésser humà. L'ésser humà es guanya el benestar amb la gestió que fa de la seva llibertat. I per poder tenir benestar primer cal ser lliure. L'enemic no és el captiu que obre el túnel per fugir del camp, l'enemic és el qui et perseguirà fins la mort perquè t'enterrin al camp. Diguem, tanmateix, que tothom té el dret -i crec que el deure- d'adoptar una actitud social davant la vida. Però cap actitud no pot estar per damunt del dret a la llibertat. Això és així perquè per damunt de tota adscripció social, ja sigui blava, verda, vermella, groga o carbassa, hi ha la llibertat com a bé suprem. L'ésser humà primer És i després Pertany, perquè, per poder Pertànyer, primer ha de poder Ser.
El Món , 15/11/2015