L'obra teatral Truca un inspector, de J.B. Priestley, va tenir una versió catalana l'any 2011 a càrrec de Josep Maria Pou i Carles Canut, dos grandíssims actors en la línia de Ralph Richardson, Harry Andrews i Alec Guinness, que la van estrenar a Londres el 1946, i ara fa pocs dies va ser representada al Casal de Mira-sol pel grup amateur Mira-sol Teatre. Ja he escrit en alguna altra ocasió sobre el bon funcionament de la xarxa de centres culturals polivalents de Sant Cugat i cal dir que la inclusió de l'obra esmentada era, per la seva qualitat, tot un encert. Però una cosa és la programació i una altra la materialització. Vull dir que la direcció, en aquest cas, va quedar molt per sota del nivell que l'obra de Prestley requeria. D'entrada, la catalanització de lloc i de noms, no aportava res a la història i sonava artificiosa, ja que l'argument i el seu entrellat són prou brillants perquè no calgui alterar l'original. Josep Maria Pou, concretament, ho va respectar. Però encara tenien menys sentit altres qüestions, com ara que l'amo de la casa s'adrecés al públic en un moment determinat. Cal tenir en compte que si hi ha quelcom que aquesta obra, per la seva arquitectura, no admet, és justament això.

Truca un inspector, d'altra banda, és un text exquisit que tampoc no admet dilacions a l'hora de ser dit, i, per tal que això no passi, per tal que els llarguíssims silencis fruit del desmemoriament no es facin eterns i neguitegin la sala, la persona responsable del muntatge té l'obligació de doblar el nombre d'assaigs o d'ajornar-ne l'estrena. Ho ha de fer per respecte al públic, naturalment, però també per respecte al nom del grup teatral. Sap greu, perquè aquest grup, conduït per altres mans, ha ofert bons espectacles al llarg dels anys i és ben segur que els continuarà oferint. De bons actors i actrius no li manquen i serà un plaer retrobar Josep Sala, Pep Miramunt, Núria Vinyals, Marta Pàmies, Pere Pastor, Carles Valero i Rosa Anna Montes.

Vull remarcar, tanmateix, que Truca un inspector és una obra formidable, una història concebuda amb la precisió i meticulositat d'un mecanisme de rellotgeria que, tot i els setanta anys transcorreguts d'ençà de la seva estrena, manté viva la demanda d'una consciència universal en el sentit que, com diu l'inspector, "no vivim sols; som membres d'un cos; som responsables els uns dels altres" i allò que ens va passar tres anys enrere pot haver decidit el que ens passa avui. Per això és irrellevant la pregunta que l'espectador es pugui fer al final de l'obra sobre la versemblança d'allò que acaba de veure. L'important és que s'ha fet palès el funest individualisme de la nostra societat a través d'uns personatges per als quals l'element veritablement trasbalsador d'una malifeta no és la malifeta en si mateixa, sinó que els altres la sàpiguen.

Cugat.cat , 27/11/2015