Hi ha persones que, empeses per una conjuntura determinada, abandonen l'esfera privada i passen a la pública per representar un partit polític en benefici d'una causa en la qual creuen. No són polítics professionals, però n'exerceixen temporalment –o definitivament– tot enriquint amb la seva tasca els valors de les sigles que representen. Aquest és el cas d'Oriol Junqueras, de Ramon Tremosa, de Santi Vidal, de David Fernàndez o de Lluís Llach, per exemple. Són persones, en definitiva, que inspiren respecte i que dignifiquen la política. N'hi ha d'altres, en canvi, que la degraden. Aquest és el cas de Juan Carlos Girauta, el cap de llista de Ciudadanos per Barcelona. N'hi ha prou de posar-li un micròfon al davant perquè hom tingui la sensació d'escoltar més aviat el portaveu d'una penya de destralers que no pas un eurodiputat.

Aquests dies, en els seus actes de campanya electoral, Girauta s'ha dedicat a titllar de malalts mentals els independentistes. "El nacionalisme és una malaltia, una patologia, perquè és destructiu; i els fenòmens destructius s'han de combatre", ha dit. D'entrada, sobta que un representant d'un partit ultranacionalista espanyol i supremacista com Ciudadanos gosi emprar el mot "nacionalista" contra algú. Però en realitat no diu res de nou. Antonio Vallejo Nágera, el psiquiatre del franquisme, ja s'expressava en aquests termes quan deia: "Necessitem emprendre una valenta lluita higiènica contra els gèrmens morbosos que corquen la raça hispana i que la volen conduir a la més abjecta de les degeneracions. [...] S'aïlla la gent afectada de malalties infecciones i no pas els qui contaminen el cos social amb idees dissolvents que condueixen a la corrupció, a la criminalitat i a la bogeria. Així és impossible una raça sana de cos i esperit, amarada de l'esperit de la hispanitat".

Em sembla que no cal repetir-ho, però diguem-ho una vegada més: una cosa és el nacionalisme expansiu, colonitzador i anorreador de pobles, com l'espanyol, i un altre el defensiu, de salvaguarda, de supervivència, com el català. El primer, certament, és destructiu, perquè es reafirma per mitjà de la dominació d'altres pobles tot negant-los la identitat i el dret de decidir per si mateixos. El segon, en canvi, està obligat a defensar-se perquè si no ho fa desapareix. És a dir, res a veure l'un amb l'altre. M'abstindré, doncs, de citar la llarga llista d'opressors d'arreu del món que al llarg de la història han considerat una malaltia mental l'afany de llibertat dels seus dominats. Mancats del més mínim argument, han hagut de recórrer a la desqualificació. I és que el sotmès, amb la seva rebel·lia, posa en evidència la baixesa moral de l'opressor. Tanmateix, en aquest cas, voldria trencar una llança en favor del senyor Girauta, perquè, malgrat ser un home conegut pel seu ultranacionalisme espanyol i supremacisme, ha fet una cosa admirable i que l'honora: no ha tingut inconvenient a expressar públicament amb una frase la baixa opinió que té d'ell mateix.

Nació Digital , 12/12/2015