Un dels divertiments tradicionals dels qui es consideren amb dret de posseir vides humanes, ja sigui en forma individual o col·lectiva, és el d'enfrontar-les entre elles. Es tracta de fer que es barallin, que es flagel·lin o que es destrueixin les unes a les altres mentre l'amo s'ho mira complagut. L'imperi romà n'era molt afeccionat. I també n'eren els amos blancs que tenien negres en propietat. Veure dos negres de la mateixa condició donant-se cops de puny provocava un plaer morbós en el patró. Especialment si els qui s'enfrontaven eren amics. Si s'odiaven no tenia la mateixa gràcia. D'aquesta praxi, però, el morbo només n'és l'epidermis. La veritable raó, la raó per la qual ha estat una constant al llarg de la història, es resumeix en l'expressió 'divideix i comandaràs' i té a veure amb la necessitat d'afeblir psicològicament el captiu, fent que canalitzi tota la seva energia contra ell mateix. D'aquesta manera, ocupat com està a trobar defectes entre els seus i a retreure'ls-hi, no té temps ni esma per enfrontar-se a l'amo i alliberar-se'n.

Els resultats d'aquesta maniobra són espectaculars. Només cal mirar Catalunya. Fa tres-cents anys que els catalans ens blasmem els uns als altres en comptes d'unir-nos per segar els barrots de la gàbia que ens empresona. Col·leccionem memorials de greuges i fem abrandats discursos sobre la llibertat i els drets socials sense tenir en compte que dins d'una gàbia, per més que tingui gronxador, banyera i mirall, no hi ha hagut ni hi haurà mai drets socials ni llibertat. ¿Aleshores, per què ens comportem així? Per què insistim i insistim a fer passar el clau per la cabota? Per què, els qui diem que volem sortir de la gàbia, no ens adonem que units contra el carceller són més forts que dividits? Per què intentem reafirmar-nos per mitjà dels retrets contra els companys de viatge, si el viatge no és possible sense els companys?

Que els catalans no tinguem una llei electoral pròpia, després de gairebé quaranta anys de gaudir d'aquesta possibilitat, i que continuem regint-nos per la llei espanyola, just la llei de la qual diem voler-nos alliberar, és una solemne incongruència que ens hauria d'avergonyir. Tanmateix és la incongruència que explica l'atzucac en què ens trobem dos mesos després d'haver celebrat eleccions i d'haver obtingut un veredicte clar a les urnes: més de un milió sis-cents mil vots per a Junts pel Sí i més de tres-cents mil per a la CUP. Majoria absoluta per començar a segar els barrots tot respectant, com és lògic, el grau de representativitat aconseguit per cadascú. Altrament, si els vots no tenen cap autoritat, si els vots no serveixen per a res, no cal que els comptem. De fet, no cal ni que posem les urnes. Podem continuar fent-nos retrets fins a la fi del món. Dins la gàbia, és clar.

És ben cert que les picabaralles i els combats entre captius responen a una reacció autodestructiva provocada per una frustració acumulada. Però si veritablement som un poble adult, si veritablement volem ser un poble lliure, aquesta explicació psicològica no ens servirà de res, atès que del que es tracta, justament, és de transmutar la reacció autodestructiva en un comportament assertiu i alliberador. N'hi ha prou d'observar que la immensa frustració i l'astorament social generats per l'impàs actual són inversament proporcionals a la satisfacció que experimenta l'Estat espanyol en contemplar-los. I mentre discutim i sobredimensionem les nostres diferències per enlletgir la imatge de l'altre, el temps s'esmuny i l'enemic reforça el pany de la gàbia i n'enrobusteix els barrots. No és, doncs, retraient-nos la gestió que hem fet de la captivitat, com segarem els barrots; no és pas creient-nos millors que l'independentista del costat, com serem forts contra l'enemic; no és pas sentint-nos superiors al company, com esdevindrem lliures.

La regla d'or es diu unitat, i unes noves eleccions al març revelarien molt més que la vergonyosa plasmació d'una impotència; revelarien, sobretot, que els retrets entre nosaltres són en realitat la tapadora de la por. Cada dia que passa és un dia més de captivitat, i així serà mentre els captius no comprenguem que per segar els barrots som necessaris tots, tant si ens agraden els jerseis verds, els grocs, els blaus o els vermells. El captiu només té un color: el color de l'uniforme de captiu.

El Món , 7/12/2015