La cursa electoral d'aquest 20-D ha obert un altre cop el vell debat sobre la necessitat o la inutilitat d'enviar diputats independentistes al Congrés i al Senat espanyols. Aquesta vegada, però, gràcies a la majoria absoluta independentista del Parlament de Catalunya, el debat té un caràcter més transversal i adquireix una dimensió completament diferent. Sobretot després que la CUP, conseqüent amb els seus principis, ha decidit no participar en les eleccions. Democràcia i Llibertat i Esquerra Republicana, en canvi, consideren que la seva presència a Madrid pot ser positiva per a Catalunya. Com veiem, són dues opcions diferents que comparteixen un mateix objectiu. La qüestió rau a saber quina de les dues resulta més efectiva. Per això crec que és bo que hi reflexionem, i que, en fer-ho, procurem deixar de banda els partidismes i els maximalismes. No es tracta de ser més independentista que el company, sinó d'escoltar-se mútuament i d'enriquir i respectar la decisió final de cadascú.

Jo, personalment, com a independentista, sempre he estat partidari de no anar a Madrid. Ho he estat per principi: no sóc espanyol, Espanya no és el meu país i unes eleccions estrangeres no són les meves eleccions. Ara, però, el país ha fet un tomb i, per sort, ja no debatem sobre si Catalunya ha de ser o no ha de ser independent, sinó en quina data serà independent. El panorama, doncs, ha canviat i som a la recta final. Una recta plena d'esculls, certament, però és la recta final.

De raons per no participar en aquestes eleccions, n'hi ha moltes més que les que he dit, però en benefici de la síntesi, permeteu-me'n un parell. La primera és que ja no som a l'època de la política d'engrunes i de peix al cove. Ara estem dient a l'Estat espanyol que no ens sentim representats per les seves institucions ni per les seves lleis per la senzilla raó que, com a nació que som, tenim les nostres pròpies institucions i ens hem de regir per les nostres pròpies lleis. Malament rai, si el botxí ha de ser el nostre jutge. Fa gairebé quaranta anys que som presents a Madrid, després de la mort de Franco, i no hem aconseguit rebaixar ni un mil·límetre el nacionalisme espanyol ni el seu tracte colonial vers Catalunya. I mai no ho aconseguirem, perquè sempre, sempre, sempre serem una minoria ornamental a Madrid. Sempre. La seva falsa democràcia ho té tot lligat i ben lligat per tal que catalans, bascos i gallecs, encara que anem plegats, mai no puguem introduir el dret a l'autodeterminació en la Constitució espanyola. La segona raó fa referència justament a això. Imaginem una entitat empresarial o cultural que, en veure's qüestionada pel seu masclisme, convidés una dona a formar part de la seva junta directiva. Aquesta dona hauria d'acceptar la invitació? Jo crec que no. No hauria d'acceptar-la, perquè és un parany. La junta està formada per quinze homes, i ella en serà l'única dona. És a dir, que, digui el que digui, sempre serà una figura decorativa i minoritària sense la més mínima possibilitat que l'entitat pugui experimentar cap feminització. Més aviat al contrari: amb la seva presència, estarà legitimant aquella junta i maquillant la política androcèntrica de l'entitat. El més conseqüent, tractant-se d'una dona feminista, doncs, és que no els faci el joc i que es negui a legitimar-los.

Hi ha partits, però, que pensen que malgrat estar condemnats a ser minoria perpètua, cal anar a Madrid a fer sentir la veu de Catalunya, i donen raons entenimentades que cal escoltar. Jo en sóc escèptic, perquè, per posar un exemple, Madrid ha sentit sovint la veu potent de l'estimat Joan Tardà dient veritats com una casa de pagès –"perdoneu, però algú ho havia de dir"– i, tanmateix, els diputats espanyols han continuat essent tant o més imperialistes que el dia abans. O no és cert que el procés català s'inicia a partir d'aquesta obvietat? Però, com dic, Democràcia i Llibertat i Esquerra Republicana han donat raons interessants que no poden ser menyspreades. Vegem-ne algunes: no cedir els altaveus mediàtics a l'espanyolisme de PP, PSOE, Ciudadanos i Podemos; no permetre que personatges ultranacionalistes espanyols i supremacistes com Albert Rivera, Carmen Chacón o Xavier García Albiol tinguin la representació exclusiva de Catalunya; no permetre que l'Estat amagui que el procés català és transversal i fruit d'una presa de consciència col·lectiva; no deixar sense resposta les mentides sobre Catalunya; no renunciar a dir-los, des del faristol del seu Congrés, que cap llei ni cap tribunal espanyols no podran impedir que el poble català, pacíficament i democràticament, esdevingui un poble lliure...

D'arguments, com podem veure, n'hi ha molts, i cal reconèixer que, pel que fa a Catalunya, aquestes eleccions espanyoles són completament diferents de totes les anteriors. Ara la independència ha estat l'opció més votada al Parlament, i la ciutadania espera que es defensi amb assertivitat i contundència. Per això, atès que Democràcia i Llibertat i Esquerra Republicana han decidit anar a Madrid, penso que seria injust abandonar-los. Cal donar-los el nostre vot. Si anem a Madrid, hi anem de debò i a dir adéu. I, en aquest sentit, Francesc Homs i Gabriel Rufián, així com la resta de representants independentistes, hi han d'anar amb la convicció que són els darrers diputats i senadors de la Catalunya espanyola. Cal que ho visquin amb sentit històric i amb l'apassionant responsabilitat de ser els emissaris de la desconnexió. ¿Què hi ha més apassionant que la llibertat, després de tres-cents anys de subordinació?

El Món , 14/12/2015