Després del 20-D
I Podemos? Podemos, durant la campanya electoral, ha dit que, si governés Espanya, veuria de bon ull un referèndum a Catalunya sobre la independència. És una afirmació, aquesta, que sona bé, sona entenimentada. Però és també una afirmació que, més enllà de contradir moltes de les coses que aquest partit ha dit amb relació a Catalunya, no és creïble per diverses raons. La primera, perquè la verbositat política espanyola fa segles que no té cap credibilitat a casa nostra. Les promeses espanyoles tenen el mateix valor que el paper mullat. Són tan falses com els 378 pactes que el govern de Washington va signar amb la nació índia. De tots 378, no en va complir cap. Cap ni un! I ja sabem quin va ser-ne el desenllaç, oi? I si els pactes signats entre un dominador i un dominat són fum, encara ho són més les promeses electorals que el qui les fa sap que mai no haurà de complir. Només són "parole, parole", com li cantava Mina a Alberto Lupo.
Podemos, en el tema del "problema catalán", necessita un element que el diferenciï del búnquer. Ho necessita per tenir un discurs propi, i perquè, aprofitant l'absència de la CUP, hi ha vist una bona font d'alimentació de vots. La carta amagada és que sap prou bé que per reformar la Constitució i introduir-hi el dret d'autodeterminació de Catalunya necessita 234 escons. 48 més que els 186 que fins ara tenia el PP, i 124 més que els 110 que fins ara tenia el PSOE. És a dir que ni tan sols aconseguint igualar la majoria absoluta obtinguda pel PP el 2011 es veuria obligat a complir la seva promesa. I au, tal dia en farà un any. D'això, se'n diu promeses lliures d'impostos. Millor encara: promeses de franc, que són útils per captar gent de bona fe o partidària que els catalans, en anar pel món, no siguem reconeguts per la llengua que parlem, sinó per dur un lliri a la mà. I on aniran, aleshores, els vots dels independentistes de bona fe, si l'aritmètica parlamentària permet que Podemos pacti amb el PSOE? Doncs aniran a la bossa del PSOE, és clar. Però, d'aquest petit detall, no n'han parlat en tota la campanya.
Quina sort que Ada Colau, amb les seves declaracions –cal agrair-li-ho–, va obrir els ulls a uns quants d'aquests catalans dient a plena veu: "Alguns diuen que cal portar el Senat a la Sagrera. Jo crec que no. Crec que hem de dur les institucions catalanes físicament a Madrid per governar des d'allà. Madrid és la nostra capital!". I afegia: "Deixarem la seu de la plaça de Sant Jaume i totes les altres seus que hi ha repartides per la ciutat i ens traslladarem a la nostra capital, Madrid!". Aquesta és, doncs, la visió hispanocèntrica que tenen de la vida Ada Colau i En Comú Podem (Podemos-ICV-EUA-Barcelona en Comú).
Situats en aquest punt, i en un Estat on els qui es diuen 'progressistes' s'expressen així, és comprensible que els qui estan més a la dreta neguin la identitat i el vot de la nació catalana i criminalitzin el seu president per treure les urnes al carrer. Que en dues hores d'un cara a cara televisat, Mariano Rajoy i Pedro Sánchez defugissin parlar de Catalunya, malgrat ser inquirits diverses vegades pel moderador, ja ho diu tot. No tenen res a oferir que no sigui la subordinació eterna de Catalunya. En aquest sentit, però, la covardia de Pedro Sánchez ja havia quedat palesa dies abans, en negar-se a fer un debat televisiu amb el president Mas amb l'excusa que "Mas és president en funcions". El pànic a fer el ridícul públicament davant d'un polític amb un nivell infinitament superior al seu va aterrir Sánchez. Sánchez volia un oponent facilet, com Mariano Rajoy. I ni tan sols amb Rajoy va poder. Amb el seu to de pinxo de platja, l'única cosa que Sánchez va demostrar va ser que no arriba a la sola de les sabates del president Mas.
S'entén, en tot cas, el desfici dels polítics espanyols per arribar a la Moncloa. S'ha notat que estan frisosos per inscriure el seu nom en la història. Però no han de patir, perquè Catalunya satisfarà el seu desig. El guanyador d'aquestes eleccions passarà a la posteritat gràcies a la pèrdua de Catalunya, en la mateixa mesura que el president espanyol Práxedes Mateo-Sagasta hi va passar gràcies a la pèrdua de Cuba.
El Món , 21/12/2015